L'advocat Vicenç Aparicio respon al catedràtic Francesc Granell, que va comparar Catalunya amb Somalilàndia en una entrevista a El País
Vicenç Aparicio
Vilaweb 30/09/2013
En l'entrevista publicada a
El País
aquest cap de setmana, el professor Francesc Granell feia un seguit
d'afirmacions sobre una eventual independència de Catalunya que, per la
seva contundència, difícilment passaven desapercebudes al lector. En
aquest text,
Vicenç Aparicio,
advocat, llicenciat en dret i administració d'empreses (UPF) i en
ciències polítiques (UOC), respon fil per randa les afirmacions de
Granell contra la viabilitat institucional i econòmica d'una Catalunya
independent, que va arribar a comparar amb Somalilàndia.
Catalunya i la Unió Europea
És difícil de saber què passarà a la Unió Europea si Catalunya esdevé un
estat independent, perquè no hi ha cap precedent d'una secessió d'un
territori d'un estat membre que formi part de la Unió.
La convenció de Viena, del 1978, sobre successió d'estat en matèria de
tractats només s'aplica en defecte d'allò que prevegi l'organització, en
aquest cas la Unió Europea. I aquí, cada organització internacional té
els propis criteris. Per exemple, per formar part de les Nacions Unides
cal sol·licitar-hi l'accés, si bé hi ha hagut una excepció: quan Síria
es va escindir de la República Àrab Unida l'any 1961, de la qual formava
part amb Egipte. Aleshores va ser admesa automàticament a les Nacions
Unides. Algunes altres organitzacions internacionals accepten l'admissió
directa si es compleixen unes certes condicions (com el Banc Mundial i
el Fons Monetari Internacional), i n'hi ha que no posen cap mena de
condició per a l'admissió directa (com la Unió Postal Internacional i
l'Organització Internacional de l'Energia Atòmica). Les solucions,
doncs, són diverses i depenen de cada organització internacional.
Atès el silenci dels tractats, una tesi que podríem anomenar
contractualista, i que sembla que és la que manté la Comissió de la UE
quan s'ha pronunciat sobre aquesta qüestió, sosté que, com que Catalunya
esdevindria un nou estat que no seria part en els tractats comunitaris,
hauria de sol·licitar de ser-hi admesa. Aquesta és la tesi que també
sosté el professor Granell.
Ara bé, en aquest cas cal advertir que l'expulsió automàtica de la Unió
Europea només s'esdevindria quan Catalunya fos reconeguda com a estat
independent. Altrament –és a dir, si la resta d'estats membres continuen
reconeixent la sobirania espanyola sobre el territori i la població de
Catalunya– no podria acomplir-se aquesta 'expulsió'. Més encara, perquè
Espanya pogués expulsar de la Unió Europea una Catalunya no reconeguda
com a estat independent per la resta d'estats, hauria de modificar els
tractats i excloure el territori de Catalunya de la seva aplicació, cosa
que requereix la unanimitat dels estats membres. Així doncs, fins i tot
seguint la doctrina que sembla mantenir la Comissió Europea, el
no-reconeixement i l'expulsió de Catalunya de la Unió Europea són
realitats incompatibles.
Tampoc no caldria que el procés d'adhesió s'allargués en el temps. En la
mesura que una Catalunya independent compliria tots els criteris de
Copenhaguen, mitjançant
una decisió en el si del Consell Europeu
(reunió dels caps d'estat i de govern dels estats membres), que hauria
de ser unànime, adoptada el mateix dia d'efectes de la independència, es
podria acordar l'adhesió de Catalunya a la Unió Europea.
Uns altres autors
defensen una tesi, que podríem anomenar institucionalista, segons la
qual amb la secessió d'una part d'un estat membre es produeix una
ampliació interna de la Unió Europea, de manera que, en cas
d'independència, Catalunya romandria dins de la Unió Europea, si bé
hauria d'establir una negociació amb la resta dels estats membres per
modificar els aspectes institucionals dels tractats. La idea de fons és
que la Unió Europea és més que una organització internacional; és una
confederació o federació d'estats, amb disposicions que no s'apliquen
únicament als estats membres, sinó que també són d'aplicació directa als
particulars.
En termes similars, en un
dictamen del professor Roland Vaubel,
s'entén que la solució que resulta compatible amb les finalitats
d'integració de la Unió Europea és l'aplicació de l'article 34 de la
convenció de Viena, segons el qual ambdós estats, tant Espanya com
Catalunya, continuarien essent membres de la Unió Europea.
Enmig d'aquestes opcions, se n'han presentades més, que també són compatibles amb els tractats, com ara la que es formula en el
dictamen del professor Graham Avery
per encàrrec del parlament britànic. Segons aquesta proposta,
s'arribaria a una situació transitòria en què el Regne Unit mantindria
la sobirania nominal sobre Escòcia, mentre Escòcia negociaria amb la
resta d'estats membres la reforma dels tractats i, una vegada reformats,
obtindria la independència formal.
Així doncs, no hi ha obstacles jurídics perquè Catalunya romangui dins
la Unió Europea en cas d'independència. En darrer terme, dependrà de la
voluntat política dels autors.
Sigui com vulgui –també és bo de recordar-ho–,
una Catalunya independent podria accedir al mercat comú fins i tot si no fos membre de la Unió Europea.
Catalunya podria signar amb la Unió Europea un tractat comercial
bilateral, que, d'acord amb els articles 207 i 218 TFUE, no ha pas de
ser aprovat unànimement en el Consell de la UE, sinó que n'hi ha prou
amb la majoria qualificada. No hi ha obstacle jurídic perquè aquest
tractat comercial abasti les quatre llibertats comunitàries: la lliure
circulació de mercaderies, serveis, capitals i treballadors.
Catalunya i l'euro
Poca cosa puc afegir a allò que ja ha escrit el
professor Jordi Galí.
Una Catalunya independent pot adoptar l'euro com a moneda pròpia, i les
entitats financeres que operen a Catalunya podrien accedir a la
liquiditat del Banc Central Europeu (BCE) a través de les seves
sucursals obertes en estats de la zona de l'euro: d'acord amb la
documentació general sobre els instruments i els procediments de política monetària de l'Eurosistema,
publicada pel BCE, complirien els requeriments per a ser 'entitats de
contrapartida'; en concret, restar subjectes al sistema de reserves
mínimes, ser solvents i complir els requisits establerts pel BCE.
També podria encunyar monedes d'euro pròpies i les entitats financeres
que operen a Catalunya podrien accedir directament a la liquiditat del
BCE (sense haver de passar per les sucursals), si Catalunya signés un
acord monetari amb la Unió Europea, com els que ja hi han signat
Mònegue, San Marino, el Vaticà i Andorra.
A diferència d'Espanya, Catalunya és una economia exportadora neta i, en
cas de sortir de l'euro, no es veu per què hauria de devaluar si amb el
tipus de canvi actual ja és competitiva.
Catalunya i els deutes del regne d'Espanya
Diu el professor Granell: 'No es pot dir, com fa algun il·lustre
col·lega, que el deute és del regne d'Espanya i que ens en
desentendríem. Entrar en el món sense reconèixer els deutes com a part
d'Espanya i els propis és incorporar-se amb molt mal peu en el sistema
internacional. Entrant en aquesta dinàmica no sé si podríem apujar
pensions o lluitar contra la crisi, tal com ens prometen.'
Cal partir de la premissa que si una Catalunya independent no és
reconeguda com a estat per part d'Espanya, tampoc no pot succeir al
regne d'Espanya en la seva posició deutora. Perquè pugui haver-hi
successió en els deutes cal un acord entre l'estat predecessor i l'estat
escindit, i d'aquest acord, que és un autèntic tractat internacional,
només en poden ser part els subjectes de dret internacional, ço és,
estats o organitzacions internacionals. Si no hi ha acord, no és que
Catalunya es desentengui dels deutes d'Espanya, sinó que l'únic obligat
per aquests deutes amb els seus creditors és el regne d'Espanya.
Nota addicional:
La convenció de Viena, del 1983, sobre successió d'estats en matèria de
béns, arxius i deutes de l'estat, que és cridada a regular aquesta
qüestió, no ha entrat en vigor perquè no ha estat ratificada per un
nombre d'estats suficient. En tot cas, convé destacar que no és
d'aplicació a tots els deutes, sinó a aquells que són contrets amb
subjectes de dret internacional (no pas amb particulars). El principi
pel qual opta la convenció (que, hi insistim, no és vigent), és que els
deutes de l'estat predecessor passen a l'estat successor en una
proporció equitativa, tenint en compte els béns, drets i interessos que
passen a l'estat successor en relació amb el deute de l'estat. Així
doncs, el criteri de repartiment no seria ni el PIB (19%) ni la població
(16%), sinó la proporció de béns, drets i interessos que passen a
Catalunya. Els béns que passarien a Catalunya serien els béns immobles
(edificis, infrastructures) situats al territori de Catalunya, els béns
mobles vinculats i els béns mobles i immobles situats fora de Catalunya
'en una proporció equitativa'. Assumint que solament passarien a
Catalunya els béns situats a Catalunya, el criteri de repartiment que
s'adequaria millor a la convenció de Viena del 1983 seria el percentatge
d'inversions executades a Catalunya aquests últims anys.
Més informació:
I què és Somalilàndia?
Vídeo: 'Sóc espanyola i votaré sí a la independència'
Nou error diplomàtic espanyol: prohibeix a la OSCE monitoritzar la manifestació d'ahir a Madrid contra la monarquia
Otegi: 'Catalunya està donant grans lliçons que hauríem d'aprendre'
-.-
