Goldman Sachs: “fer el treball de Déu” / Goldman Sachs: especialistes en cops d’estat i dictadures a l’Europa del segle XXI

Goldman Sachs: “fer el treball de Déu” / Goldman Sachs: especialistes en cops d’estat i dictadures a l’Europa del segle XXI. Articles d’opinió de Jordi Martí

campusreus.org noticies

Goldman Sachs: “fer el treball de Déu”

No crec en conspiracions planetàries ni en trames mundials de malèfics que manen des de l’ombra més que no pas els que posen la cara com a suposats “amos”. De la mateixa manera, però, no crec tampoc en tantes coincidències i menys encara que una crisi d’aquesta magnitud que envia a la misèria i a la mort, dia rere dia, milions de persones no tingui culpables o com a mínim, responsables. Per això assenyalo aquestes coincidències i curiositats i les continuaré assenyalant aquí.

Als Estats Units d’Amèrica, Goldman Sachs és ben conegut, no només per ser un dels causants de la crisi econòmica que el món sencer passa ara mateix sinó, sobretot, perquè ha esdevingut també un dels màxims beneficiaris d’aquesta mateixa crisi. I no beneficiari per casualitat sinó perquè si manes prou sempre pots muntar-t’ho perquè els mecanismes econòmics dependents de l’Estat et beneficiïn, fins i tot si ets ultraliberal com ells mateixos són i odies l’Estat. No és per casualitat que se’ls anomeni “Govern Sachs”.

Així, el secretari del Tresor de Clinton, Robert Rubin, responsable de la total desregulació financera, venia de Goldman Sachs. El va succeir, ja amb Bush, Hank Paulson, prèviament president executiu de Goldman Sachs i membre del Directori de Governadors del Fons Monetari Internacional; va ser qui es va encarregar de transferir als estats el deute podrit dels bancs durant la crisi financera i també se l’acusa de ser una peça clau a l’hora de deixar caure el banc d’inversions Lehman Brothers, un dels màxims rivals de Goldman, la caiguda del qual, junt amb les hipoteques subprime s’apunten com a desencadenants de la crisi capitalista mundial actual. Ja sigui per implicació o per omissió, aquests alts càrrecs econòmics està clar que han estat jugadors de primera fila en el desenvolupament de la situació de crisi total d’ara mateix i sobta moltíssim que cap ni un dels implicats hagi estat acusat formalment de res. Bé, sobta si pensem que els delictes i fer anar malament milions de persones hauria d’estar penat molt més que ho està el petit furt o els robatoris sense violència. No és el cas. En aquest terreny, també, els riquíssims i poderosíssims ho tenen tot lligat i ben lligat. I entre els lligams evidents, públics i coneguts, per exemple, el finançament de la campanya que va portar Obama a la presidència dels EUA.

Aquestes i altres informacions apareixen a un dels dos llibres de què ara mateix disposem per entendre com és i quina cara té aquest amo del món que existeix del de finals del segle XIX però que mai havia tingut tan poder com ara mateix. Es tracta d’”El banc. Com Goldman Sachs dirigeix el món”, disponible en espanyol i en francès però encara no en català. És obra del periodista francès Marc Rocha i a banda d’haver guanyat el Prix du Livre d’Économic, al millor assaig econòmic de l’any, crec que hauria de ser lectura obligatòria per a qualsevol persona que vulgui entendre on som i qui ens hi ha portat. De les preguntes sobre el futur que ens espera, potser millor no fer-nos-les ara ja que estem en època de canvis i vés a saber qui o què prendrà aquest poder que ara té Goldman Sachs en les properes hores, dies o anys. En tot cas, potser seria bo de recordar les paraules de l’actual president del banc, Lloyd Blankfein, a qui li agrada dir que ell s’encarrega de fer “el treball de Déu”.

---------------------------------------------------------------------

Goldman Sachs: especialistes en cops d’estat i dictadures a l’Europa del segle XXI

Europa, novembre del 2011. En pocs dies, després d’intenses setmanes d’amenaces en forma de casuals caigudes de les borses i de negació explícita del dret a decidir quan es tracta d’economia, la Unió Europea ha vist com “els mercats” dictaven qui havien de ser els nous caps de dos dels seus estats. Grècia i Itàlia ja tenen nous primers ministres i, no ens hauria de sorprendre però sí repugnar-nos, són homes de Goldman Sachs. Finalment, els polítics ja no obeeixen el poder econòmic perquè ara és el poder econòmic qui ha pres les regnes dels estats.

D’una banda, tenim Lucas Papademos, que va ser governador del Banc Central Grec entre 1994 i 2002; i, per tant, va participar en la falsificació dels comptes de l’Estat grec al costat de Goldman Sachs. S’han acabat els mitjancers, els polítics d’un partit o de l’altre que feien d’intermediaris de les decisions dels amos. Ara, manen directament. Alhora, el nou govern grec inclou, per primera vegada des de la dictadura dels coronels, membres de l’extrema dreta. Una bona mostra pràctica de com els ultres del liberalisme no tenen cap mena de dubte, a través dels governs de “concentració nacional”, a l’hora d’abraçar el feixisme i de netejar la imatge i donar prestigi social als qui connecten directament el país amb l’anterior dictadura, aleshores militar.

D’una altra banda, el nou primer ministre d’Itàlia, Mario Monti, és assessor del mil vegades anomenat banc nord-americà des del 2005, però no només. El seu currículum no té palla, és tot gra fort. Amb 68 anys, ha estat comissari europeu i director de la Trilateral, el lobby ultraliberal fundat per Rockefeller al 1973. Alhora, també és membre del Club Bilderberg, al qual cada cop més gent qualifica de “govern mundial a l’ombra”. Li haurem d’estar agraïts per haver fet fora l’odiat Berlusconi? No cal, amb el temps i sense tant d’espectacle si analitzem bé què fa i què farà en tindrem prou odiant-lo a ell. Perquè la seva feina està ben clara: desmuntar tot l’estat del benestar i fer-ne negoci i diners per als amics i amigues.

El Poder capitalista s’està reinventant davant dels nostres ulls, i ho fa amb una rapidesa que no ens deixa espai per a la reflexió ni per a la contesta social. El pensament, exterminat i relegat a la consideració social d’excentricitat inútil, s’escapa com pot per sobreviure en els boscos dels llibres. Monti assegura que plegarà quan calgui, quan s’acabi la crisi i com ja ens deia Orwell: “el sistema és la crisi, la crisi és el sistema”.

No hi ha sortida davant d’aquests cops d’estat amb forma acceptada per la majoria i sense sang vessada? Doncs sí, n’hi ha però costa. Tenim la llibertat que ens dóna veure la realitat i explicar-la, anomenar-la, conèixer-la i intentar transformar-la. Costarà, però com sempre: podrem si volem. Ara bé, que ningú deixi de pensar que ara serà encara més complicat, tot i que alhora més necessari. Totes aquelles que quan eren joves o no tant preguntaven als seus antecessors com era possible que no s’haguessin implicat en la lluita antifranquista, ja es poden calçar, perquè si ara no lluitem els que vinguin després ens diran exactament el mateix. Cal que ens enfrontem a cada una de les dictadures que imposen i imposaran, perquè no són tecnocràcies, tal com les anomenen ells i la seva premsa, són dictadures! I com a tals les hem de combatre.

* Jordi Martí és periodista, professor i militant de la CGT de Tarragona