4 de des. 2012

Stop Bales de Goma, Felip Puig. Última víctima, l'Ester Quintana.


El conseller Felip Puig nega que Quintana perdés un ull per una acció dels mossos · L'oposició i plataformes demanen que es prohibeixi l'ús d'aquests projectils


Vilaweb.Cat 04.12.2012

El conseller d'Interior, Felip Puig, va comparèixer ahir al parlament per explicar l'actuació dels mossos durant el vespre de la vaga general del 14 de novembre. I va negar que Ester Quintana hi hagués perdut un ull per cap acció dels mossos. L'oposició i les plataformes Stop Bales de Goma i Rereguarda en Moviment han criticat les declaracions de Puig i han tornat a posar damunt la taula el debat sobre l'ús de les bales de goma.

Puig va dir ahir que lamentava les lesions a l'ull d’Ester Quintana, però va descartar que fossin responsabilitat dels mossos. Segons el conseller, a la confluència del passeig de Gràcia amb la Gran Via aquell vespre no s’hi va fer cap llançament de projectil, tan sols dues salves. En canvi, va dir que en aquella zona sí que hi havia 'individus encaputxats' que havien llançat objectes.

Les paraules de Puig contrasten amb les de diversos testimonis, recollits en un vídeo, i amb les d'Ester Quintana, que també explicava que havia vist com els mossos carregaven i que ella n'era la prova. 'Sé que un mosso amb un projectil em va fer això.'

La plataforma Rereguarda en Moviment, el grup de suport a Ester Quintana, i representants de Stop Bales de Goma retreuen que Puig no diu la veritat i denuncien manca de transparència. 'Cada vegada hi ha més víctimes de la violència policíaca desmesurada, i cada vegada es deixa més marge al cos de policia per exercir aquesta violència amb total impunitat', diu Stop Bales de Goma en un comunicat, i recorden que hi ha uns quants testimonis que han declarat el contrari de Puig i que fins i tot algú ha recollit projectils en aquella zona: 'O menteix reiteradament, o bé la direcció de la policia li facilita informes falsos i ell hi confia cegament.' En aquest cas, denuncia 'la possibilitat concreta que el cos dels mossos actuï de manera independent del conseller i del director general de la policia catalana, Manel Prat'. Finalment, Stop Bales de Goma demana la dimissió de Puig i Prat i que es dissolgui la brigada mòbil de la policia com a 'unitat totalment descontrolada i d'enorme perillositat per a la societat'.

El portaveu del grup de suport a Ester Quintana, Joni, insisteix a dir que 'la mida de la ferida, el tipus de lesió i la velocitat no fan dubtar' sobre l'origen de l'impacte, i assegura que el dictamen mèdic també ho assenyala.

Pel que fa als grups de l'oposició, tant el PSC com ERC i ICV-EUiA demanen que es reconsideri l'ús d'aquests projectils en les actuacions antiavalots. Puig es va comprometre ahir a debatre la qüestió durant la legislatura que aviat començarà. 

El menor ferit a Tarragona 


Quant als incidents de Tarragona, Puig va explicar que unes 150 persones amb banderes de la CGT havien causat danys en diversos indrets de la ciutat, i a la plaça de la Generalitat havien atacat els policies que protegien El Corte Inglés, llançant-los objectes contundents com ara ampolles de vidre, pedres o peces de ferro que portaven en motxilles o que agafaven dels contenidors. El cap del dispositiu va ordenar la contenció i, després, la dispersió, de primer amb furgoneta i més tard a peu.

Durant la persecució, un dels mossos va donar un cop, ‘de rebot, involuntari i fortuït', a un menor, que va haver de menester quatre punts de sutura al cap. Dos agents que no havien vist l'acció van colpejar una noia ajupida que protegia el menor i una altra que els recriminava l'acció. 'Les imatges incomoden i enutgen', diu Puig, que considera que l'acció dels agents 'sembla desproporcionada i podria no ajustar-se als protocols establerts'. Per això es va obrir un expedient informatiu que ara ha quedat suspès perquè s’ha iniciat una investigació judicial. Els tres agents implicats continuen a la seva unitat, però no participaran en actuacions d'ordre públic fins que no es tanqui l'expedient. 

Informació relacionada: 

VÍDEO: 'Sé que un mosso amb un projectil em va fer això'
'Els antiavalots han perdut el control'. Un nou cas d'agressió durant la vaga
Testimoni: El braç d’un passant per la Via Laietana trencat pels mossos
Un vídeo aplega testimonis i imatges de les càrregues dels mossos el 14-N

o0o
Felip Puig torna a mentir:
Testimonis del #14N. #CiUésViolència #ÀnimsEster

o0o

"El senyor Felip Puig m'ho podria explicar, veure'm a mi i explicar-me que allà no hi havia policia i que no van carregar”


Jesús Rodríguez
Setmanari Directa. 29/11/2012 

La veïna de 42 anys del barri de la Verneda de Barcelona que va perdre l'ull esquerre per l'impacte d'un projectil dels mossos d'esquadra el dia de la vaga general al passeig de Gràcia de Barcelona ha fet les seves primeres declaracions a l'equip de 15mbcntv. Esther Quintana explica de manera molt serena i emotiva tot el relat dels fets des del passat 14 de novembre fins el dia d'avui. Després d'abandonar l'Hospital de Sant Pau ha hagut de deixar el seu habitatge i traslladar-se a viure amb els seus pares, que encara li han de fer cures a l'ull cada vuit hores. Entre d'altres coses, Quintana recorda perfectament el moment de l'impacte: “Em vaig girar i vaig veure els furgons i els policies, aleshores vaig notar l'impacte a la cara. No tinc ull, no tinc ull. No és que em fes mal en un punt en concret, em feia mal a tota la cara. L'ambulància no venia, deien que no la deixaven passar”. S'adreça directament al conseller d'Interior Felip Puig i li diu: “El senyor Felip Puig va dir que allí no hi havia cap càrrega. Jo no sé amb quin projectil em van donar a mi, però va ser un mosso d'esquadra amb un projectil. Si ell no va donar l'ordre qui la va donar. Potser m'ho podria explicar, veure'm a mi i explicarme que allà no hi havia policia i que no van carregar”. Fa una crida a seguir manifestant-se i considera que si no es frena l'actuació repressiva dels mossos d'esquadra “quin serà el següent pas? Què més ens faran? Hem de seguir anant a les manifestacions”. En el mateix vídeo, la mare d'Esther Quintana es dirigeix als policies que van efectuar el tret contra la seva filla: “El que lo haya hecho, si tiene hijos y a alguno de ellos le hubiera pasado, que se meta la mano en el pecho a ver si duele o no duele”. 


o0o
Els mossos que cacen ulls

J.R.  Setmanari Directa 29/11/2012
 
El cas d'Ester Quintana és l'últim, però no es tracta d'una excepció ni un accident aïllat. En els últims 5 anys ja són 7 les persones que han perdut un ull per l'impacte d'una bala de goma o un projectil llançat pels Mossos d'Esquadra. Qui són i com actuen els agents que s'amaguen darrera del passamuntanyes? De qui reben les ordres? Perquè la seva actuació ha empitjorat en els últims anys? Us ho expliquem.

Antidisturbis del Mossos d'Esquadra disparant amb llançadores GL-06 a l'alçada de la cara
ROBERT BONET
La Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra actualment està formada per 8 unitats fixes d'antiavalots. Cadascuna d'aquestes unitats té 7 furgonetes, i a cada furgoneta hi viatgen 7 agents. Un dels agents de cada furgoneta és l'escopeter que dispara bales de goma o projectils. La seu central dels antiavalots de la Generalitat és a l'edifici Egara de Sabadell, des d'on cada dia surten i entren les columnes de furgons que es dirigeixen a manifestacions, desnonaments, concentracions i d'altres tipus d'esdeveniments. A la majoria de casos es tracta de mobilitzacions de caràcter polític i social. En els inicis del desplegament a l'àrea metropolitana, l'any 2006, els antiavalots no duien la cara tapada i mostraven el número de placa. De mica en mica, però, la seva actuació va anar degenerant. A dia d'avui els escamots de la Brigada Mòbil actuen fora de la llei. Un decret de l'any 2008 signat per José Montilla, expresident de la Generalitat, i Joan Saura, exconseller d'Interior, els obliga a dur el número de placa sempre visible, però per ordre de Felip Puig incompleixen de forma sistemàtica aquesta normativa d'obligat compliment. La cúpula política i policial dels mossos ha encobert durant aquests anys la transformació parapolicial d'aquesta unitat presumptament especialitzada en ordre públic. 

Els fets de Bolonya, un punt d'inflexió 

Va ser el matí del 19 de març de 2009 quan es va començar a gestar l'actual situació de descontrol. Després de les duríssimes càrregues dels mossos contra els i les estudiants que lluitaven contra el pla Bolonya, l'aleshores Director General de la Policia, Rafael Olmos, va fer unes declaracions davant la premsa assegurant que la violència dels antiavalots contra els periodistes no es tornaria a repetir i que es depurarien responsabilitats. Aquelles paraules d'Olmos van questionar tot l'establishment corporatiu de l'edifici Egara de Sabadell, i els tentacles dels poderosos comissaris de la policia catalana es van començar a moure. El conseller d'Interior, Joan Saura, va destituir Olmos. El missatge que ICV va enviar a l'opinió pública fou que la baixa d'Olmos era un càstig per les càrregues policials, però la realitat era molt diferent. Aquell matí del 19 de març el veritable poder a l'ombra dels Mossos, Joan Delort, va visitar els centenars d'agents que havien protagonitzat les càrregues el dia anterior, i acompanyat del comissari Sergi Pla (antic policia nacional) va felicitar els agents per la seva professionalitat. La lectura interna fou que Olmos era destituït per haver-se atrevit a criticar públicament els antiavalots. A partir d'aleshores va començar la impunitat. 

Sense número de placa, amb extrema violència

Les regnes les va agafar aquell dia, i fins a dia d'avui, el comissari Sergi Pla, qui amb el vist-i-plau de Felip Puig ha pujat el llistó de la violència indiscriminada cap a manifestants. Els agents oculten sistemàticament el número de placa, l'ús de les pilotes de goma i els projectils de les llançadores GL-06 ha esdevingut un autèntic 'divertimento' pels joves agents ansiosos d'adrenalina que han entrat a la Brigada Mòbil i, fins i tot, s'ha conegut el cas de diversos agents –de més edat– que han abandonat la unitat per la seva discrepància respecte la barra lliure d'impunitat que es serveix a dia d'avui a l'edifici Egara. Sergi Pla es va fer tristament famós a un reportatge del programa Salvados de la Sexta, on va assegurar que fins i tot Gandhi hauria rebut cops de porra si hagués estat a la plaça Catalunya de Barcelona el 27 de maig de 2011. Entre la plantilla dels antiavalots s'ha estés la idea que tot està permès i que qualsevol il·legalitat rebrà la cobertura dels seus comandaments polítics i policials. I així és. Segons Felip Puig –amb la creença que una mentida repetida mil cops esdevé una veritat– el 14 de novembre no hi va haver cap càrrega policial al passeig de Gràcia. No s'ha obert cap expedient informatiu, cap investigació de unitat d'afers interns. L'agent que va disparar contra Ester Quintana i els 6 agents que l'acompanyaven saben el que realment va passar. El jutjat de guàrdia ja ha rebut la denúncia pels fets.



o0o

Els mètodes bàrbars de repressió en defensa del neoliberalisme s'estenen.

Ens arriben noticies que no només aquí i a la "nostra" "democràcia" hi ha cafres d'aquest calibre. A Mèxic s'estant trobant en una situació similar. Al menys pel que fa a la repressió cap a tot manifestant desafectes al règim.

En relació de la presa de posició del nou President de la República dels Estats Units Mexicans (és a dir, Mèxic), en Peña Nieto no només pren possessió del càrrec sinó que continua amb la barbàrie i mètodes del seu predecessor Felipe de Jesús Caderón Hinojosa, el qual s'emporta a les espatlles més de 100.000 morts i desapareguts en una guerra estúpida de no se sap qui contra qui, però amb una víctima molt clara i evident, la població civil i els moviments socials, defensors pels Drets Humans, ecologistes, ... i el país més perillós per exercir el periodisme, a banda dels migrants (no hi ha números, no hi ha noms, no hi ha repòs en una tomba).

Aquest passat cap de setmana hi ha hagut fortes esbatussades, ferits greus per pots de fum de gasos lacrimògens i pilotes de goma i garrotades al més pur estil dels "Puig Boys". 

Transcripció literal del missatge rebut:

 "A propósito de las balas de goma que ya han causado muertos en Atenco y Oaxaca, y heridos de gravedad en ambos lugares y éste 1 de diciembre en San Lázaro, además de en otras partes de país acá un manifiesto desde Barcelona: STOP a les bales de goma.
En México urge una campaña contra las balas de goma, las bolas de goma y las escopetas de granadas lacrimógenas usadas ilegalmente de manera letal disparadas directamente contra la muchedumbre y en particular contra la cabeza de las y los manifestantes".

Noticies relacionades:
  
o0o
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

Els moviments socials mexicans planten cara a la investidura de Peña Nieto

Sílvia Abadia / Foto: Pedro Anza 
Setmanari Directa Mèxic D.F. 03/12/2012


No ha estat una sorpresa per ningú, sinó la confirmació d'una evidència dura i dolorosa. El Partit Revolucionari Institucional, que va governar Mèxic durant 70 anys, va guanyar les eleccions mexicanes l'1 de juliol. En la seva investidura però, Enrique Peña Nieto ha topat amb una societat que porta molts mesos denunciant l'abús de poder de l'oligarquia que l'ha dut al govern, i que ha cercat durant tot el cap de setmana la seu de la cambra legislativa mexicana, al Palau de San Lázaro. Una decisió presa el 23 de setembre, per la Convenció Nacional contra la Imposició. 

Crònica d'una resistència anunciada 

És la nit del 30 de novembre, l'endemà els moviments socials cercaran Sant Lázaro. L'Acampada Revolución 132 s'omple de joves de disset assemblees diferents. Simultàniament, 40 autocars de la Coordinadora Nacional de Treballadors de l'Educació i de l'Assemblea Popular de Oaxaca surten en direcció a la capital mexicana. Altres moviments com Atenco, La Otra Campaña o el Sindicat de la Xarxa de Transport Públic, i més assemblees populars, s'afegeixen a la comitiva.

A les 4h, 200 joves de les assemblees #yosoy132 surten de l'Acampada direcció a San Lázaro, on hi arriben a les 7h, amb una manifestació engreixada per comitives d'altres organitzacions i indrets. Una perímetre de sis quilòmetres de tanques envolta la cambra de diputats des de fa una setmana. Quan encara no ha sortit el sol, comencen els primers enfrontaments amb la policia, que llença pots de fum contra les manifestants. A l'estació TAPO, arriben els 40 autocars que han fet carretera durant tota la nit. Professorat, estudiants, famílies senceres; totes comencen a establir-se a l'espai, en una operació de logística popular on 'tortas' (entrepans) i màscares antigas comparteixen protagonisme.

300 metres separen els dos escenaris, fosos entre si pel trànsit de persones que circulen d'una banda a l'altra: ara un grup d'antiavalots, ara un grup de oaxaquenys, ara va la comitiva de professorat en lluita, ara torna una comitiva de periodistes. L'ambient a la rereguarda és d'alegria i relativa tranquil·litat. La gent gran renta la cara a la quitxalla amb coca-cola per reduir l'ardor dels gasos lacrimògens. Un grup de mestres ho observen tot des d'un pas elevat amb atenció i comenten: “A nosaltres els gasos no ens fan por perquè ja estem acostumades de la lluita per l'educació del 2006”. Els venedors ambulants continuen amb la tasca quotidiana, indiferents a tot panorama i amenitzen el soroll de guerra amb la cantarella comercial: “Tacos de birria, tortas a diez pesos, goma de mascar a cinco!”. L'altre escenari es presenta més intens. Com si tornéssim a la guerra de trinxeres, una tanca separa un bàndol de l'altre. Còctels Molotov, pedres i pots de fum són la moneda d'intercanvi i, en una d'aquestes, fins i tot els manifestants han pretés trencar el mur estampant un jeep ple de joves. La tanca no cedeix i la batalla continua.

A les 11 del matí la resposta policial ja ha tret un ull a un manifestant i ha posat entre la vida i la mort a tres persones, en estat molt greu. A aquesta hora, les assistents a la convocatòria han començat a marxar cap al Zócalo i cap a l'Acampada Revolución, en una batalla i persecució constant amb la policia que ha convertit la ciutat en un camp de guerra. La batalla dura fins les 18h, quan la gent comença a concentrar-se a la comissaria, on hi ha 96 persones detingudes. 


Balanç de la jornada 

Policia d'elit, militars i secretes (porros); bales de goma i pots de fum lacrimògen deixen al llarg del dia 96 detencions, 20 ferits greus i rumors de persones mortes. Almenys tres persones en estat molt greu. Si les 96 detingudes surten aviat no els hi quedaran càrrecs. Però si alguna de les detencions s'allarga més de 48h entrarà en un procediment penal regit per la Secretaria de Seguretat Federal, coneguda entre les activistes per la seva duresa. A les 20h, unes 200 persones es disposen a dormir davant la comissaria on es troben les detingudes. En menys de dues hores, però, estan envoltades de policia que no les deixa sortir ni entrar, fins ben passades les 4h. Ja és 2 de desembre, i a l'altra banda de la ciutat les assemblees #yosoy132 es reuneixen per fer un balanç del dia i veure com continuar el dia següent. La nit és llarga, les trucades telefòniques abundants, i els gestos d'afecte compartits atenuen els dolors físics i emocionals. Els sis anys de Partit Revolucionari Institucional que venen però, seran més llargs; els episodis de repressió, més durs i freqüents. La gent que lluita ho sap, i les seves ganes de seguir són, tot i que la son pesa als ulls, més intenses i necessàries que mai.


o0o

Noticies relacionades:
  
Brutal repressió deix un saldo de 30 detinguts a Guadalajara

Llista preliminar, detinguts el 01 de desembre al DF
¡No estan sols! Oaxaca en peu contra Peña Nieto, se exigeix amb marxa llibertad de Presos Polítics
Violència i repressió. Greu el company Juan Francisco Quinquedal
Violència i repressió a l'arribada d'Enrique Peña Nieto a la presidencia de Mèxic

o00
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

3 de des. 2012

Els Legionarios de Cristo aterren a Esplugues de Llobregat

La congregació ultracristiana, amb la benedicció del bisbe de Sant Feliu, estrena el centre escolar de prop de 20.000 metres quadrats que Barcelona no va deixar fer a Collserola.

El bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, saluda els alumnes
Albert Balanzà
Nació Digital 02/12/2012

La congregació dels Legionarios de Cristo ha estrenat des del passat dimarts a Esplugues de Llobregat la seu definitiva de l’escola Highlands School Barcelona, que fa 14 anys estava instal·lada de manera provisional a tocar del monestir de Pedralbes i també al col·legi Reial Monestir de Santa Isabel de Sarrià, i que ara fa dos anys va haver de replantejar el seu projecte inicial de trasllat al barri del Pomaret, en plena serra de Collserola.

Amb la benedicció del bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, en una cerimònia en la qual va estar acompanyat pel director territorial dels Legionarios a l’Estat espanyol, Jesús María Delgado, el centre arrenca amb una superficie útil de 19.000 metres quadrats en una zona d’Esplugues coneguda com la Masia Juncadella, sortint per l’avinguda Diagonal a mà dreta. La reforma de l’espai es va adjudicar el juny passat a Construcciones Pérez Villora, que a Barcelona ha edificat altres obres emblemàtiques com la nova seu d’RBA al 22@. En una nota de premsa, la congregació remarca que el seu projecte a Catalunya és “l’únic que ofereix a la societat catalana un projecte educatiu privat, catòlic i amb sistema d’educació bilingüe anglès-castellà”. 

Projectes des del 2001 

La instal·lació definitiva de l’escola dels Legionarios de Cristo ha estat precedida des del 2001 d’altres projectes urbanístics que mai no havien acabat de reeixir fins ara, sigui per l’oposició tècnica o veïnal. El precedent que va arribar més lluny es va produir en el període 2009-2010 quan l’Ajuntament de Barcelona va aprovar inicialment un pla especial en tres hectàrees d’equipament als peus de la torre de telecomunicacions i al límit, per pocs metres, del Parc Natural de Collserola. El lloc era un semibarranc, propietat dels Legionarios i d’una tal família Margenat, entre els carrers Pomaret i Santíssima Trinitat del Mont, on es van arribar a practicar dues cates i es van netejar algunes parts de sotabosc.

El polèmic projecte, que van esbombar els veïns agrupats a la Plataforma Cívica per la Defensa de Collserola, va rebre en un principi el qualificatiu d’“impecable” per part de l’aleshores equip de govern del PSC però a mesura que va créixer l’oposició veïnal va anar omplint-se d’objeccions en edificabilitat, impacte paisagístic i mobilitat. El 26 de març de 2010 el ple de l’Ajuntament va tombar-lo definitivament amb els vots de PSC, ICV, CiU i ERC.

o0o

Informació relacionada:
Cumbres de los Legionarios de Cristo al parc de Collserola (Plataforma Cívica per la Defensa de Collserola) Hem guanyat!!!


(Esplugues de Llobregat)
La Congregació de los Legionarios de Cristo ens ha adjudicat la reforma de la Masia Juncadella a Esplugues de Llobregat. Aquesta Masia es troba situada dintre del futur recinte del Highlands School . Construcciones Pérez Villora S.A

Més informació:

La Legión de Cristo a Catalunya:
La Legión de Cristo a Espanya

 Legión de Cristo a Wikipedia

Informació relacionada:
 
o0o
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

20 d’oct. 2012

Marcel·lí Perelló i Valls. Unes pinzellades

Marcel·lí Perelló (al micròfon) amb César Tirado, Roberto Escudero i José Nasar, a la conferència de premsa del CNH, el 6 d'octubre de 1968, primera després de la matança de Tlatelolco
Avui dediquem aquest post a un personatge que creiem força interessant, en Marcel·lí Perelló. Aquí unes pinzellades per qui pugui interessar. De pas, com que encara estem dins el mes d'octubre, i com que té relació amb el personatge unes pinzelladestes més al que fou el 2 d'octubre, Mèxic 1968 i més ara que estem una altra vegada en una situació similar pel que fa al descontentament estudiantil. També per que barbaritats com aquella mai s'han d'oblidar ni repetir. Molts recordaran el maig del 68 a París, segurament Mèxic passà més desapercebut, però no per això fou menys important.
 
Marcel·lí Perelló, parla al míting de Ciutat Universitària del 20 d'agost de 1968
Marcel·lí Perelló i Valls (Ciutat de Mèxic, 1944), com a estudiant de física a la Facultat de Ciències de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), fou un dels dirigents del gran moviment estudiantil de l'any 1968, la repressió del qual ocasionà, entre d'altres coses, la matança d'estudiants del 2 d'octubre, a la Plaça de les Tres Cultures, a Tlatelolco.

Marcel·lí Perelló i Valls, fill de Marcel·lí Perelló i Domingo (Barcelona 1897? - Ciutat de Mèxic 1961) fou un guerriller, polític i periodista català.

En Marcel·lí Perelló (fill), va estudiar a l'Acadèmia Hispano Mexicana, a Mèxic DF

Estudiava física a la Facultat de Ciències de la UNAM quan va esclatar el Moviment Estudiantil-Popular Mexicà de 1968. Va ser representant d'aquest planter davant el Consell Nacional de Vaga. Havia ingressat a la Joventut Comunista de Mèxic el 1965.

El 1968, a l'inici del Moviment, va ser detingut quan la policia va ocupar el local del PCM i alliberat poc després. Després de l'aixecament de la vaga, després de la matança de Tlatelolco, va sortir a l'exili al gener de 1969. Va estar a França, Romania i Catalunya. Aquest any va canviar impressions a París amb Daniel Cohn-Bendit i Alain Krivine, dos dels principals dirigents de la Revolució de Maig. Es va graduar com matemàtic a la Universitat de Bucarest el 1975 i va obtenir el mestratge en Ciències en aquesta mateixa institució el 1977.

Va donar classe a la Universitat de Barcelona de 1977 a 1985 quan va tornar a Mèxic. A la Universitat Autònoma de Sinaloa (1985-86). I a la Universitat Autònoma de Puebla (1987-88). Des de 1990 fins a data d'avui és professor a la Facultat de Ciències de la UNAM i és també secretari per a Assumptes dels Estudiants del mateix planter.

Actualment és editorialista del diari Excelsior i realitzador radiofònic a la RadioUNAM.

Per saber-ne més del Marcel·lí... a Wikipèdia

Pel que fa al Moviment estudiantil de 1968 a Mèxic
Movimiento de 1968 en México i Masacre de Tlatelolco  (Cast.)

El pare: Marcel·lí Perelló i Domingo

Germana: Mercè Perelló i Valls (Mèxic, 1947) revolucionària, activista política i cultural

Un altre dels germans: Carles Perelló i Valls (1932), matemàtic i professor a la UAB;

o0o

Aquí un dels programes del Miquel Calçada, “Afers exteriors” TV3 (1era temporada) a Mèxic, on apareix el Marcel·lí Perelló i la seva germana Mercè, una revolucionària, activista política i cultural (El març 2003 encapçala la brigada mexicana d'Escuts Humans, és una dels últims escuts humans a sortir de Bagdad, abans del bombardeig massiu del trio de les Açores a la recerca d'armes de destrucció massiva).

Afers exteriors 30/04/2003 Mèxic (1a temporada)

Miquel Calçada, Mercè Perelló i Marcel·lí Perelló a la Plaça de les Tres Cultures, a Tlatelolco
 

o0o
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

14 d’oct. 2012

Lluís Companys i Jover, fou assassinat al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940

Lluís Companys i Jover
el Tarròs, Urgell, 21 de juny de 1882 — Barcelona, 15 d'octubre de 1940
.
Lluís Companys i Jover
Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Presidí (1910) les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, amb les quals col·laborà activament.

Fou redactor en cap (1912) de La Barricada, setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró  i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en La Publicidad , diari des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'El Poble Català) pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme.

Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —com Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. La Publicidad deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i amb Layret, Marcel·lí Domingo i d'altres participà en el míting del setembre del 1916, el qual portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de La Lucha, òrgan del nou partit.En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà obtenir del Govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes.Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, juntament amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat.En les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Severiano Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí La Terra, òrgan d'aquest sindicat.Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per la Unió, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura de Primo de Rivera actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i des d'aleshores s'hagué d'amagar. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge d'Estat Català i del grup de L'Opinió.

Cofundador i dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya 

Al març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, de la qual sortí Esquerra Republicana de Catalunya, i formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Joan Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental, Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya.Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà. Cap de la minoria d'Esquerra Republicana, dirigí La Humanitat, òrgan del partit, després de col·laborar en la segona època de L'Opinió. Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932).Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la Segona República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vicepresident de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà el càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de Marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. En les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona.

President de la Generalitat de Catalunya

Després de la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de la Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència.Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de L'Opinió, etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral d'Esquerra amb figures no catalanes, com Manuel Azaña, Indalecio Prieto, Santiago Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances.Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a trenta anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis).Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la Guerra Civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. El setembre d'aquest mateix any es divorcià de Mercè Micó, amb qui s'havia casat el 1910 i havia tingut dos fills, i es casà amb la seva companya Carme Ballester i Llasat. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939).

Detenció i afusellament. Reivindicació de la memòria de Lluís Companys

Detingut per les forces del Govern alemany a Baule-les-Pins (Bretanya) a l'agost de 1940, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera. De la seva obra escrita destaquen el comentari al llibre Crítica del 6 d'Octubre, de Jaume Miravitlles, el pròleg a Què és la Unió de Rabassaires, de Nònit Puig i Vila (1935), i la salutació del llibre La presse catalane depuis 1641 jusqu'à 1937 (1937).Després del franquisme i amb la reinstauració de les institucions democràtiques a l'estat espanyol, tant la trajectòria personal i política com la mort de Lluís Companys han estat objecte d'un gran nombre d'estudis, debats i homenatges d'autors de procedència ideològica i generació diverses.La memòria de la seva figura i, especialment, de la seva mort ha estat reivindicada en qualitat de símbol de Catalunya i d'un govern democràtic suprimit per la força de les armes d'un règim totalitari.Des de la societat civil catalana, especialment la Comissió de la Dignitat, d'una part dels partits polítics catalans i també de la Generalitat de Catalunya, hom ha exigit a l'Estat espanyol l'anul·lació del judici sumaríssim pel qual Lluís Companys fou afusellat, demanda que no ha estat atesa o bé rebutjada pels governs espanyols i les altes instàncies judicials de l'Estat. Tot i l'aprovació de la Llei de la memòria històrica espanyola (2007), aquesta no tenia en compte l'anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme tot i considerar-los "il·legítims".El vint-i-nou de setembre de 2008, en un acte solemne a la Generalitat de Catalunya, la cònsol general d'Alemanya i el cònsol general francès a Catalunya, en representació dels respectius governs, assumiren la responsabilitat en la detenció i deportació del president Lluís Companys, lliurat als franquistes. L'octubre de 2010 se celebrà el setantè aniversari de l'afusellament de Lluís Companys amb diversos actes oficials i d'entitats cíviques en els quals hom tornà a reclamar l'anul·lació del judici.L'octubre de 2011, els documents personals de l'agent franquista Pedro Urraca, el qual tingué una actuació destacada en la detenció de Lluís Companys, foren dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya mitjançant la donació del seu fill Juan Luis Urraca. Aquests arxius contenien valuosos testimoniatges de l'agent relatius als darrers moments del President de la Generalitat de Catalunya. 
TVE Catalunya  Arxiu TVE Catalunya - Lluís Companys 1882-1940
 
Amb motiu de la mort de l'ex president Lluís Companys tots els 15 d'octubre se celebra un acte al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc on es fa una ofrena a la seva tomba per retre-li homenatge a ell i als que varen ser afusellats per la mateixa causa. Les seves últimes paraules abans de morir foren "Per Catalunya!". 

L'ex president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, fou assassinat al Castell de Montjuïc de Barcelona l'any 1940.

Des de TVE Catalunya també volem retre-li un petit homenatge amb aquest documental històric sobre la personalitat política i humana del que va ser president de la Generalitat en esclatar la Guerra Civil Espanyola.

Aquest és un reportatge titulat "Lluís Companys 1882-1940" i data de l'any 1990.

o0o

72 anys després ...

Els hereus han enviat un requeriment a la sala de subhastes Balclis i un escrit al Tribunal Militar de Barcelona perquè consideren que la missiva va ser sostreta il·legalment i va suposar un acte delictiu. Continuar llegint...

Manuel Fernández-Monzón de Altolaguirre, que va ser portaveu del Ministeri de Defensa, diu que els serveis secrets no han prestat atenció a l'independentisme.
Després d'afirmar que "el referèndum sobre la independència de Catalunya és il·legal", va recordar el que li va passar al president Lluís Companys, en referència a la seva destitució i detenció l'octubre del 1934 després que proclamés l'Estat català dins de la República espanyola. "Que s'atreveixin a formular-ho clarament... Hi va haver un català molt valent, Lluís Companys, que es va atrevir a proclamar la República", va evocar Monzón Altolaguirre, un dels militars més coneguts de la transició, entre altres coses per participar en les tertúlies de 'La clave'. Continuar llegint...

o0o
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

El creador de l'Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia. Afusellat un 13 d'octubre

Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, Maresme, 10 de gener de 1859 - Barcelona, 13 d'octubre de 1909) fou un important pedagog català. El 1901 va crear l'Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària. També va escriure l'obra que duu per títol L'Escola Moderna, on exposa els seus principis pedagògics.[1]

Acusat d'haver fomentat la revolta que es coneix com a Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, va morir afusellat el 13 d'octubre al castell de Montjuïc.

L' Escola Moderna va ser un moviment de pedagogia llibertària que va tenir lloc durant la primera meitat del segle XX, i que va adoptar la filosofia d'ensenyament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Per a donar impuls a aquest moviment reformador, va ser creada en 1906 la Lliga Internacional per a la Instrucció Racional de la Infància, els principis estatutaris de la qual establien que:

· L'educació de la infància deu fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d'ella tota noció mística o sobrenatural.

· La instrucció és part d'aquesta educació. La instrucció deu comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic bé equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència.

· L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, deu resultar principalment de l'exemple i donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.

· És necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en el privat.

Les Escoles Modernes comunament comprenien també cursos nocturns per a l'educació d'adults. Per ser anticlerical, i per fomentar la solidaritat i l'educació lliure d'autoritat coercitiva, els anarquistes van ser grans adeptes a aquest moviment. Els sindicats i associacions obreres en els quals tenien influència van contribuir activament a fundar moltes Escoles Modernes i cursos per a adults basats en aquesta filosofia.

Més informació: Francesc Ferrer i Guàrdia (Wikipèdia)

o0o
 Aquest documental narra l'apassionant aventura que emprèn el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, al començament del segle XX, per a fundar una escola que respectés la voluntat i els drets dels nens. (TVE LA 2)
 
Francesc Ferrer i Guàrdia. Va néixer a Alella el 10 de gener de 1859. Tot i provenir d'una família de petits propietaris rurals molt catòlica, Ferrer i Guàrdia va esdevenir un reformador anticlerical. Fou enviat per la seva família a treballar a Barcelona, on va trobar col·locació a la botiga d'un graner (alguns diuen d'un drapaire) al districte de Sant Martí de Provençals. No tenia ni quinze anys quan el comerciant el va inscriure a classes nocturnes, iniciant-lo en els ideals republicans. Els anys següents el jove autodidacta va estudiar a fons l'ideari de Pi i Margall i va conèixer les doctrines dels internacionalistes. També va ingressar en la lògia maçònica Veritat, de Barcelona.

El 1886 va donar suport al pronunciament militar que pretenia proclamar la República, però en fracassar va haver d'exiliar-se a París. Va subsistir ensenyant-hi castellà fins el 1901, temps que va aprofitar per a concebre els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en el seu projecte d'Escola Moderna.

Una generosa herència (un milió de francs) d'una antiga alumna, Ernestina Meunier, va fer possible portar a terme el seu projecte a la ciutat de Barcelona, fins que el 1906 Mateo Morral, traductor i bibliotecari del seu centre educatiu, va perpetrar l'atemptat frustrat contra Alfons XIII a Madrid. Això va tenir com a conseqüència per a Francesc Ferrer el tancament de l'Escola Moderna i un any d'empresonament a la presó Model de Madrid per complicitat, fins que va ser absolt. L'any següent es va traslladar a França i després a Bèlgica, on va fundar la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància.

Se'l va acusar d'haver estat l'instigador de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909.[2], una revolta anticlerical, després de la qual Ferrer, a causa de les seves poques amistats estratègiques i la seva antiga vinculació amb Mateo Morral, va ser declarat culpable davant un tribunal militar. Va ser afusellat durant la matinada del 13 d'octubre de 1909 al fossar de Santa Amàlia de la presó del Castell de Montjuïc.

La seva obra més coneguda és L'Escola Moderna. Poc després de la seva mort es van obrir arreu del món diverses Escoles Modernes inspirades en la seva pedagogia. Una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911.

La seva execució suscità diverses reaccions de rebuig internacionalment. A conseqüència del seu processament i execució, el diari britànic The Times escrigué:
  • "Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant-lo a una agitació criminal"
L'escriptor escocès, i columnista a l'Edinburgh Evening News, William Archer també sentencià:
  • "Tota la vida activa de Ferrer, hauria fet menys mal al catolicisme espanyol que el que li fa en l'actualitat la mera menció del seu nom"

A França també alguns intel·lectuals s'indignaren. Així l'escritor Anatole France reaccionà vivament a aquesta notícia i en una carta oberta afirmà:
  • "El seu crim és el de ser republicà, socialista lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyança laica a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles"
Referències:
  1. ↑ Harrington, Thomas S.. «L'escola de Ferrer i Guàrdia». Sàpiens [Barcelona], núm. 97 (novembre 2010), p. 28-29. ISSN 1695-2014.
  2. ↑ Solà Gussinger, Pere. «El caso Ferrer i Guàrdia». A: Antonio Moliner Prada. La Semana Trágica de Cataluña. Alella (Barcelona): Nabla ediciones, 2009, pàgs. 167-196 ISBN 978-84-92461-34-9.
Enllaços d'interès:

-:-
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , ,

La descoberta de la Cueva Pintada. Baixa Califòrnia, Mèxic

L'aventura de Ramon Viñas per arribar a un dels conjunts de pintures rupestres més importants del món

Font: Sàpiens

Jordi Mestre, Juan F. Ruiz, Albert Rubio
i Ramon Viñas a la Cueva Pintada
Jordi Mestre / IPHES
L'investigador de l’IPHES Ramon Viñas s’ha convertit en el màxim expert de la Cueva Pintada, un jaciment situat en un lloc remot del desert de la Baixa Califòrnia. Però, com va arribar aquest arqueòleg català fins a una cova perduda de Mèxic?

En aquest reportatge, SÀPIENS narra aquesta aventura de la mà del seu protagonista. Va ser un viatge llarg, a bord d’autobusos, vehicles tot terreny i, finalment, mules, les úniques que podien baixar els penya-segats pedregosos.

Però aquell trajecte tortuós va tenir la seva recompensa en forma d’enormes cérvols, animals marins i homes gegantins d’entre dos i deu metres pintats a la roca. Era el 'gran mural', la peça central de la Cueva Pintada, unes pintures que l’equip de Viñas ha datat en 9.000 anys d’antiguitat, una descoberta que ha tombat totes les teories de poblament a la zona que hi havia fins aleshores.

Trenta anys després d’aquell viatge, Viñas rememora per a SÀPIENS aquella aventura, alhora que ens explica tot el que han donat de si les seves investigacions i les moltes incògnites que encara queden per resoldre.

-:-

Entrevista a Ramon Viñas

L'arqueòleg català ens parla dels seus estudis sobre la Cueva Pintada

Font: Sàpiens

Ramon Viñas
Jordi Mestre / IPHES
Quina ha estat la teva principal aportació a la investigació de les coves?
L'establiment de les diferents fases cronològiques de la Cueva Pintada i, de retruc, haver incentivat la investigació dels jaciments arqueològics a la Baixa Califòrnia, tant entre especialistes mexicans com estrangers. El meu interès per la Cueva també va acabar suscitant la seva declaració com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.

Quin element dels teus estudis ha estat més polèmic?
Sens dubte, el de la temporalitat de les pintures, és a dir, el de la seva cronologia. Amb el Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, vàrem organitzar un primer projecte de tres anys amb l’objectiu de conèixer millor el context i datar les primeres figures del 'gran mural'. El nostre equip va considerar que aquelles pintures s'havien fet en vuit etapes, començant fa 9.000 anys i acabant al segle XVI. Ningú no creia que poguessin ser tan antigues i això va provocar una polèmica que ha durat dues dècades, fins que altres arqueòlegs han aconseguit datacions encara més antigues.

Actualment, quin aspecte seguiu estudiant a la Cueva?
Tenim un projecte de l'IPHES, “Biodiversidad y sociedades cazadoras recolectoras del Cuaternario de México”, que es realitza amb la codirecció d’un paleontòleg de l'INAH de Mèxic. Per la meva part, estic seguint l'estudi de diversos fronts: les datacions de les fases de La Pintada, la interpretació de les composicions i associacions de figures d’altres conjunts, i les connotacions astronòmiques de certs conjunts i figures com la Cova de la Serp o la dels Músics, que remeten a temàtiques relacionades amb la petició de pluja.

-:-
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

2 d’oct. 2012

Pere Calders. La seva literatura, plena d'humor, d'absurd i de fantasia lúcida

Pere Calders: 'M'avergonyeix confessar que no sofreixo gens a l'escriure'

Pere Calders
· Recuperem fragments de la seva paraula, dita als mitjans de comunicació

Font: Vilaweb

Pere Calders avui hauria fet cent anys. Va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912 i es va morir a la mateixa ciutat l'any 1994. Són molts els actes que ja s'han fet i que es faran durant l'any per recordar l'escriptor i fruir de la seva literatura, plena d'humor, d'absurd i de fantasia lúcida. A VilaWeb hem vogut copsar la seva paraula, a través de fragments d'entrevistes que li van fer. També oferim una relació de bons recursos sobre Calders per conèixer-lo millor.

'Quan es va començar a destacar la fantasia, l'absurd, la cosa insòlita dels meus primers contes, em vaig quedar parat, perquè a mi em semblava que el que explicava m'havia passat en un sentit o altre, perquè sempre hi ha una part autobiogràfica quan escrius. Quan era petit vaig passar molt de temps en una masia, al Vallès. Quan es feia fosc, la família i els mossos que hi vivien es reunien a la vora del foc i començaven a explicar històries. I eren unes històries d'aparicions, de fantasmes, de fets extraordinàries. I els nens ens les escoltàvem amb unes orelles de pam. Quan s'acabaven aquestes reunions a la vora del foc anàvem a dormir i amb un llum d'oli pujàvem l'escala, i ens impressionaven les ombres a la paret que, imagina't, impressionats per tot el que havíem sentit… Hi havia unes golfes a la masia on les òlives hi feien el niu i els ratolins també, i tot de bestioles que feien uns sorolls que convidaven a desbordar la imaginació. (…) Per tant, és possible que el fet d'escoltar històries que m'atreien, m'incités a explicar les meves. I, com deia, quan es destaca la fantasia, l'absurd, la cosa insòlita i imaginativa dels meus contes encara no me'n sé avesar, perquè per a mi són coses naturals no pas sobrenaturals.'

(…)

'Al 1939 vaig passar la frontera amb la meva divisió i ens van posar al camp de concentració de Prats de Molló. S'hi estava molt malament. I estava tot ballat amb unes filferrades que no m'agradaven gens. Amb uns companys ens vam escapar. A Tolosa vaig anar a parar a Roissy-en-Brie i d'allà a Mèxic. Vaig viure l'exili a Mèxic dels vint-i-sis anys als cinquanta. La meitat de la vida conscient. De feina en vaig trobar de seguida: Mèxic volia revitalitzar algunes indústries en la seva vessant tècnica, com ara les arts gràfiques i la indústria editorial, i m'hi vaig guanyar la vida de seguida, com a dibuixant.'

(…)

'Teníem la consciència que a Amètrica podíem fer alguna cosa que a Catalunya era rigurosament prohibida: publicar en català. Vam fer revistes, llibres, col·leccions de biblioteques… I et diré que no sé ben bé com ho fèiem.

(…)

—Tu somnies?
—Sí, sí, sempre, dormint i despert. Jo somnio en color, en relleu i amb música de fons i tot.

(…)

'El principi de la literatura és la necessitat d'explicar històries als altres. Això pot prendre la forma de conte o de novel·la, però els ritmes són diferents. El conte m'atreu molt perquè de tots els gèneres literaris és el que permet més llibertat. Una novel·la ve condicionada per l'extensió. En canvi, el conte no, potser que tingui quatre ratlles o quinze folis. Però es nota immediatament si sobrepassses el que volies explicar per farcir-lo o perquè no hi arribes. En canvi, en la novel·la això queda més deixatat.'

(…)

'En alguna ocasió, he dit que envejo els escriptors per als quals, segons afirmen ells, el fet d'escriure els representa sofrir; em sembla un símbol de la transcendència del seu treball. M'avergonyeix de confessar que a mi em passa al revés, que sofreixo quan no puc escriure. I que em diverteixo molt quan ho faig. Per això, una de les meves preocupacions és aconseguir d'interessar el lector, perquè no em perdonaria mai de causar-li avorriment amb el pretext dels meus esbarjos.'

(…)

—Ets optimista?
—Sí. Però gairebé patològic; sí, sí, perquè per ser optimista a l’època que hem viscut es necessitava una quantitat forta de voluntat, i jo l’hi posava. El que sí que puc dir, sense falsa modèstia, és que la meva vida no ha estat fàcil; ha estat bastant complicada, en una època complicada, i sempre m’ha semblat que l’optimisme resolia situacions i, en canvi, el pessimisme no n’ha resolt mai cap de les que jo he vist.

(…)

—És veritat, que en Rulfo ha estat alcohòlic des dels catorze anys fins ara?
—De fet, jo diria que en Rulfo el va descobrir en Carner. Per mi és el millor escriptor sud-americà i potser dels millors en llengua castellana. Li va passar una cosa: va publicar aquest llibre, que el trobo genial, que és 'El llano en llamas'; una productora de cinema mexicana li va comprar un dels contes d’aquest llibre per una quantitat que en aquella època era fabulosa, cinquanta mil pesos; i en Rulfo va pensar: 'Doncs ja no he de fer res més a la meva vida, plego', i es va dedicar a les coses que li agradaven, i una d’elles potser era fer-se passar la set, sí.

(…)

— Pere, la literatura és reproduir la realitat amb una mica de gràcia o alguna cosa més?
— És reproduir la gràcia amb una mica de realitat.
— I l’humor a la literatura, és bo que hi sigui o hi és més aviat imprescindible?
— Jo diria que l’humor és bo no tan sols en literatura sinó en tots els aspectes de la vida.
— Fins i tot al llit?
— Sí, sí. Taxatiu: l’humor és convenient per a tot.
— O sigui, l’humor és tan important com la llengua?
— Mira, en el cas de Catalunya, la llengua és fonamental.
— Només de Catalunya?

o0o


'Tots els contes' de Pere Calders (laButxaca, 2008)

El 25 de desembre del 2007 VilaWeb va desitjar unes bones festes amb un conte de Pere Calders.

Paper de Vidre dedica el número 54 a Pere Calders (20.01.2010)

Un inèdit de Pere Calders ensenya, amb molt d'humor, la seva cara més àcida i fosca (04.09.2008)

El bloc de Joan Pinyol, 'Des de la terra del paper', ha dedicat un microconte de Calders cada dia, durant tot el setembre.

El meu avi: Pere Calders (vídeo)
La mirada dels qui el van conèixer.

Identitats (28 de setembre del 1984)
Josep Maria Espinàs entrevista Pere Calders (vídeo)


La revista L'Avenç dedica el número de setembre, 382, a Pere Calders.

La web oficial del centenari Sales, Calders i Tísner.

Fons personal de Pere Calders, a la biblioteca d'humanitats de la UAB.

Una de les activitats més destacades de la celebració del centenari de Per Calders és el simposi internacional que organitzarà el Grup d'Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB, al mes de novembre.

Diu la convocatòria: 'Amb la voluntat d’aprofundir en l’estudi del personatge i de la seva obra tot obrint nous camins en la recerca, el Congrés se centrarà en el primer període de l’activitat professional de Pere Calders i assumirà plenament l’estudi d’«el seu temps», és a dir, del marc en el qual els joves escriptors com ell inicien l’activitat cultural i literària en els anys de la República.'


o0o

Les 'Cançons de la veritat oculta', en format disc
El projecte, inspirat en els contes de Calders, va néixer com a espectacle i ara Bankrobber n'ha editat el CD
o0o
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)