Emilio Botín: Deu apunts crítics

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida.
.

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos

Marc Font / Directa.Cat 10/09/2014

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

1. Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.

2. Doctrina judicial a la carta per protegir-lo

Poc després que Botín rellevés el seu pare al capdavant del banc, l’entitat va treure al mercat les anomenades cessions de crèdit, un producte financer amb el qual va captar uns 2.400 milions d’euros fins al 1991. Arran d’una denúncia de l’acusació popular, el banquer i tres directius del Santander van ser imputats per frau fiscal i falsedat documental, amb els quals haurien causat un perjudici fiscal de 84 milions. El novembre de 1996, l’aleshores ja gairebé omnipotent banquer va asseure’s al banc dels acusats pel plantejament de les qüestions prèvies del judici. Ja no passaria d’aquí. L’Audiència Nacional espanyola va fer cas de la defensa i va aturar el procés amb l’argument que l’acusació popular no podia tirar endavant si no comptava també amb el suport de la Fiscalia o l’acusació particular. El 2007, el Tribunal Suprem tombava el recurs de l’Associació per a la Defensa dels Inversors i donava llum verd a l’anomenada doctrina Botín. Ras i curt, es va canviar la doctrina judicial existent fins aleshores per protegir el banquer.

3. Frau milionari a Hisenda

El 2010, la cèlebre llista Falciani va servir per descobrir que la família Botín acumulava comptes multimilionaris a Suïssa, al banc HSBC. Una denúncia de la Fiscalia Anticorrupció va suposar l’inici d’una investigació contra la família del banquer per frau, però el pagament de 200 milions d’euros a Hisenda va permetre regularitzar el patrimoni ocult i tancar el procés judicial. L’arxiu del procés va provocar queixes dels tècnics d’Hisenda, que van denunciar un tracte de favor a la família Botín. La nissaga càntabre mai va revelar la quantitat de la fortuna dipositada a Suïssa, però algunes estimacions la situen per sobre dels 2.000 milions d’euros. Com en la majoria de punts foscos en la trajectòria de Botín, els grans mitjans estatals i catalans van tractar el banquer amb guant de seda i un dels millors reportatges sobre la fortuna oculta del fins avui factòtum del Santander va publicar-se al New York Times.

4. Amant dels paradisos fiscals

El Banco Santander acumula any rere any beneficis astronòmics i, en part, ho aconsegueix gràcies a l’enginyeria financera -legal- d’operar des d’alguns dels principals paradisos fiscals del món. Segons, la darrera edició de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa, l’entitat comptava el 2012 amb 79 filials ubicades en paradisos fiscals, set més que un any enrere. Bàsicament les concentra a Delaware (Estats Units), les Bahames, Irlanda i Puerto Rico. Operar des de paradisos fiscals permet, legalment, reduir al mínim la factura fiscal d’una empresa i, per tant, contribueix a debilitar les arques públiques de les administracions, tal com vaig explicar aquí.

5. Rebaixar al mínim la factura en impostos

A banda de les filials en paradisos fiscals, el primer banc de l’Estat espanyol també aprofita les nombroses exempcions i deduccions fiscals i esprem al màxim les legislacions internacionals per minimitzar la factura impositiva. Segons recull l’informe d’Oxfam Intermón Tanto tienes, ¿tanto pagas?, la memòria anual del Santander reconeixia que el 2008 havia obtingut uns beneficis globals d’11.200 milions d’euros, però només n’havia pagat 57 en concepte d’impost de societats. El gravamen real va ser, per tant, del 0,5%, lluny del 30% nominal que, suposadament, han de pagar les grans empreses a Espanya. Els darrers canvis normatius també afavoreixen una menor càrrega tributària a companyies com el Santander, que acumula anys aportant menys a les arques públiques del que nominalment. Es beneficia d’una fiscalitat cada cop més regressiva.

6. L’1%: sous d’escàndol i l’indult de la mà dreta

Emilio Botín ha estat un dels grans exponents estatals de l’1% i clar beneficiari de les creixents desigualtats que el capitalisme neoliberal accentua. El 2012, la revista Forbes li va atribuir una fortuna de 850 milions d’euros. L’any passat va embutxacar-se prop de tres milions per la seva tasca com a màxim representant del Santander. Ara bé, durant anys no va ser el banquer més ben pagat d’Espanya, sinó que aquesta posició corresponia a Alfredo Sáez, qui va ser la seva mà dreta. Sáez, que el 2011 es va beneficiar d’un polèmic indult del govern de Zapatero després de ser condemnat per un delicte d’acusació falsa, va cobrar de l’entitat 12,7 milions el 2011 i 8,2 el 2012. El conseller delegat del Santander va jubilar-se el 2013, amb una pensió extraordinària de 99 milions. L’1% de l’1%, amb una enorme influència en les decisions polítiques.

7. Tracte amable de la gran premsa

El tracte amable, per dir-ho finament, dels principals grups mediàtics cap al Banco Santander està vinculat a l’enorme poder i influència d’una entitat que, segons dades de l’estudi anual d’InfoAdex, va gastar-se més de 35 milions en publicitat en mitjans de l’Estat el 2012. A més a més, la revista Cafè amb Llet va explicitar fa poc que persones vinculades al grup financer ocupen càrrecs als consells d’administració dels grups Zeta i Prisa. A banda, pràcticament tots els conglomerats de mitjans tenen uns enormes passius bancaris i, com no podia ser d’altra manera, el Santander n’és un dels creditors habituals.

8. Escàndols amb la crisi

Tot i vendre’s com a modèlica, la gestió de Botín al Santander també ha tingut nyaps. El febrer d’enguany, el BOE va donar a conèixer les dues sancions que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va posar a l’entitat per valor de gairebé 17 milions. El motiu és que el banc va incomplir la llei del Mercat de Valors en vendre uns bons convertibles a estalviadors que no tenien el perfil indicat -no tenien els coneixements financers necessaris- i no informar posteriorment de l’evolució del risc del producte. En total 129.000 clients que van veure’s enganxats per l’estafa van haver d’assumir pèrdues de més del 50% del capital aportat.

9. Finançament d’armes

Entre els molts sectors amb els quals fa negoci el Banc Santander, hi ha la indústria armamentística. L’entitat que fins avui presidia Emilio Botín ha finançat nombroses empreses d’armament espanyoles i internacionals, ja sigui mitjançant crèdits, amb fons d’inversió, amb la participació en l’accionariat de les companyies o finançant les exportacions. En total, els darrers anys l’aportació a la indústria de la guerra supera amb escreix els 1.000 milions d’euros, com ha denunciat la campanya Banco Santander sin armes. A més a més, ha aportat uns 750 milions a companyies vinculades a les bombes nuclears.

10. Protagonista de desnonaments

Molt en la línia del filantrocapitalisme, el Santander regit per Botín s’ha caracteritzat per una àmplia despesa cultural, esportiva i, sobretot, educativa -com explica el company Joao França-, però això no ha significat, ni de lluny, que hagi tingut en compte les necessitats dels ciutadans atrapats per la crisi. Segons dades de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el Santander és la quarta entitat de l’Estat que més desnonaments i execucions hipotecàries ha portat a terme. La plataforma també va assessorar afectats de Catalunya, Madrid i Múrcia en la presentació d’una denúncia contra el banquer i la seva filla per un suposat delicte d’estafa a causa de la comercialització de productes financers tòxics, com les hipoteques escombraria.

-.-

Més informació:
.
10/09/2014 Arcadi Oliveres: Botín, un cacic a la cúpula absoluta del poder

-.-

Arcadi Oliveres: Botín, un cacic a la cúpula absoluta del poder

Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític.

Aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal.

Arcadi Oliveres

El senyor Emilio Botín ja feia molts anys que presidia el Banc de Santander, però era la tercera generació de la seva família que se n'ocupava. Una saga de banquers poderosa. Quan jo era jovenet, l'Emilio Botín no era ell, sinó son pare. Per tant, ell ja ho havia heretat i pretenia que la seva filla se'n fes càrrec quan ell morís. És Ana Patricia Botín, que ja ha presidit algun altre banc. Ja veurem com acabarà aquesta qüestió. Podem dir que ha estat un banquer clàssic.

Botín tenia un arrelament molt fort del seu banc a la ciutat de Santander. Les vegades que hi he anat m'he adonat que qualsevol cosa --concerts, edificis, museus, universitat…-- és patrocinada pel banc. Es tractava d'un cacic local de l'antiga estirp. Personalment, Botín estava absolutament obessionat per la seva salut. Fins a l'extrem que viatjava sempre amb un desfibril·lador en una maleta. Per desgràcia seva, no li ha servit fins al final si és que s'ha mort d'un infart.

A més, Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític. Va acollir en el seu banc molts ex-ministres. És la famosa qüestió de les portes giratòries. Per exemple, un càrrec important del banc l'exerceix Matías Rodríguez Inciarte, que era el ministre de la Presidència amb Leopoldo Calvo-Sotelo. Precisament, aquest senyor ha estat molt de temps el representant personal de Botín a les reunions del famós Club Bildelberg, on es reuneix més descaradament el poder econòmic i polític. En formen part aquests que remenen les cireres del poder mundial. O les remenaven, perquè l'auge dels xinesos i els indis els ha pres posicions. En aquestes reunions tan sols hi anaven dos espanyols de manera permanent: l'ex-rei Juan Carlos i el senyor Botín. Això vol dir que el banquer era a la cúpula absoluta del poder.

Per una altra banda, diria que Botín s'ha trobat bastant darrere de tota l'escombrada que s'ha fet de les caixes d'estalvis. En bona mesura, han desaparegut després de les maniobres de la banca privada per guanyar terreny. Les caixes eren a les mans d'institucions públiques, fundacions… però alguns van voler que el negoci bancari cada vegada estigués més en mans privades.

Una altra característica que cal destacar de Botín és l'expansió internacional dels seus negocis. Ha convertit el Santander en un dels principals bancs del món. I ha acabat tenint una presència abusiva a l'Amèrica Llatina.

Emilio Botín

També hem de recordar que aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal. Evidentment, ha tingut bons advocats per a evitar d'entrar a la presó. Però s'han descobert enormes quantitats de frau fiscal seu i de la seva família. Se li han descobert comptes secrets a tot els món. I això és bo de no oblidar-ho.

Encara val la pena d'explicar una altra cosa que em sembla interessant d'esmentar. I és que va convertir el Santander en el segon inversor d'Espanya en la indústria armamentística.

I finalment, una cosa que a mi sempre m'ha sabut greu com a professor universitari. Que la universitat hagi permès al Santander de tenir oficines dins de les facultats. Quan saps que una banca que ha arribat a cometre tantes estafes i malifetes és el primer que et trobes quan entres a l'antiga Facultat d'Econòmiques a la Diagonal, on jo havia estudiat, em fa mal el cor.

I hi ha una cosa que encara em fa més mal. Fa un any o dos vaig anar a València a fer una conferència. El diari explicava que el dia abans hi havia anat precisament el senyor Botín. A què fer? A fer una reunió amb els rectors de totes les universitats de l'estat per oferir-los una programa de finançament que es diu Universia, vinculat a beques a estudiants… I aquelles desenes de rectors van aplaudir bojament aquell senyor perquè els aportava una mica de dinerets per finançar unes beques. Com a professor d'universitat em va fer vergonya aliena que els rectors aplaudissin amb fervor un senyor que ha comès tota mena de delictes, estafes i fraus fiscals.

[Opinió recollida via telefònica per la redacció de VilaWeb.]

-.-

Més informació:

Emilio Botín: Deu apunts crítics Marc Font / Directa.Cat

-.-

Armes, militarisme i complicitats al nord d’Àfrica

La història dels països del nord d’Àfrica no es pot entendre sense el pes de les forces armades, la despesa militar i el comerç d’armes en les seves polítiques internes. La Unió Europea i l’Estat espanyol, com moltes altres potències, han jugat un paper clau a la regió a l’hora de subministrar armament. Aquestes exportacions posen de manifest la manca de regulació i d’escrúpols en el comerç militar a la zona.

BLANCA CAMPS-FEBRER / @DUNIAHANIA
Directa.Cat 01/09/2014

Com més pes tenen les forces armades d’un país en l’economia i la vida política més dificultats troben els moviments que lluiten per la democratització i la justícia social. És una de les conclusions que s’extreu de l’informe El militarisme al Nord d’Àfrica publicat pel Centre Delàs, on es fa un repàs del paper dels exèrcits a partir de la despesa militar dels sis països de la regió (el Marroc, Mauritània, Algèria, Líbia, Tunísia i Egipte) i el paper que hi juguen l’Estat espanyol, la Unió Europea i les potències mundials amb les seves polítiques d’ajut militar i d’exportacions d’armes.

Una conclusió que podria semblar òbvia i que, a més, posa de manifest la hipocresia dels estats de la Unió Europea cap a aquesta regió i evidencia que, sovint, les normes pel control d’exportacions d’armes són lletra morta, tenint en compte la manca d’aplicació preventiva que se’n fa enfront de règims autoritaris i repressius.

Lletra morta

El 2008 els estats membres de la Unió Europea van adoptar la Posició Comuna del Consell de la UE 2008/944/CFSP, amb la qual es pretenia harmonitzar el control per l’exportació d’equipament i tecnologia militar. Aquesta normativa, versió millorada d’un codi de conducta orientatiu de l’any 1998, desglossa vuit criteris que haurien de guiar l’atorgament o la denegació d’exportacions d’armes i material militar fora de la Unió Europea. Els criteris són amplis i abracen situacions que van des del respecte als drets humans fins al perill de desviament cap a països en conflicte (vegeu requadre). Teòricament, la Posició Comuna (PC) és vinculant, però, finalment, els estats són qui decideix sobre les seves vendes. Així doncs, no s’ha harmonitzat la presa de decisions ni la gestió de la informació sobre aquests processos decisoris i, per tant, no existeix un control detallat d’aquestes exportacions més enllà del que cada estat decideix publicar. Països com Alemanya o el Regne Unit no informen de les seves exportacions, tot i que, segons el SIPRI, són el tercer i el sisè país exportador mundial, respectivament, per al període 2009-2013.

L’Estat espanyol, a més, compta amb una llei pròpia (Ley53/2007) de caire restrictiu i per la qual cada any es publiquen xifres relacionades amb la venda d’armes agrupades en categories ambigües. Però cap d’aquestes normes no ha evitat la manca de transparència, coherència i ètica en les exportacions d’armes. A no ser que la coherència sigui el foment de la indústria armamentística i les seves exportacions. Això explicaria perquè cada any és el Secretari d’Estat de Comerç, adscrit al Ministeri d’Economia i Competitivitat, qui presenta les xifres d’exportació davant la comissió de defensa del Congrés dels Diputats en lloc d’algun representant del Ministeri de Defensa. I explicaria, també, la manca d’escrúpols a l’hora de vendre armes i tecnologia militar a dictadures repressives a països on les violacions dels drets humans són flagrants i contínues.

Zona estratègica pel Nord

Els països del nord d’Àfrica tenen una indústria militar escassa, per això són bons clients per a les indústries del Nord. A més, el comerç d’armes obeeix a aliances estratègiques canviants. Algèria, per exemple, el primer comprador d’armes a la regió, és client preferent de Rússia pels seus lligams tradicionals. Els darrers cinc anys, Rússia ha venut armes a la regió per un valor de 4.632 milions d’euros, seguida pels Estats Units, amb 1.678 milions d’euros. França, o Itàlia també conserven relacions de metròpoli. La primera subministra armes a les seves antigues colònies de la regió, principalment el Marroc i Algèria. El regne alauita és el primer comprador d’armes franceses, amb 581 milions d’euros durant el període 2007-2012. Cal destacar, també, la Xina que, com a país exportador d’armes, cada cop guanya més presència i ja ocupa el cinquè lloc en el rànquing mundial d’exportadors. Al nord d’Àfrica, ven armes al Marroc i Egipte principalment.

Segons les dades que faciliten els estats –sovint de dubtosa veracitat–, el nord d’Àfrica és una regió força militaritzada, tenint en compte l’esforç econòmic que dediquen els estats a mantenir i alimentar els seus exèrcits. El nivell de militarització adquireix proporcions dramàtiques si es compara amb els nivells de desenvolupament o de justícia social. Així, Mauritània, el país més pobre de la regió i un dels més pobres de tot el continent africà, és dels que dedica més recursos a la despesa militar: un 4,9% del PIB els anys 2003-2004. El Marroc també dedica més PIB a la despesa militar que a la sanitat, fet que es palesa en la deficiència de les seves infraestructures sanitàries públiques, en un país on un 50% de la població viu en zones rurals o de difícil accés.

Les armes venudes al nord d’Àfrica abans, durant o després de les revoltes de 2011 han estat utilitzades per reprimir l’oposició o, simplement, per augmentar el poder militar i el pes de les elits castrenses en la política d’aquests estats i en detriment del benestar de les poblacions. Les dades recollides posen sota sospita l’eficàcia real de la legislació europea i espanyola en la defensa de la seguretat global i el respecte als drets humans.

L’Estat espanyol

Les elits militars tenen un paper important en la configuració dels estats autoritaris de la riba sud del Mediterrani i sovint ostenten un poder simbòlic, econòmic i polític que obstaculitza enormement qualsevol procés de democratització o de lluita per la justícia social. L’Estat espanyol, un dels grans exportadors europeus a la regió, ha contribuït a impulsar aquest militarisme als sis països del nord d’Àfrica.

A més de les cessions o les vendes simbòliques, que serveixen per estrènyer relacions o negociar d’altres polítiques, durant els darrers deu anys, l’Estat espanyol ha exportat armes al nord d’Àfrica per un valor de 453 milions d’euros. El Marroc ha estat el receptor d’armes més important, amb 193 milions.

A més, la UE i els Estats Units han prioritzat l’estabilitat d’uns règims dictatorials i repressius que es venien com a garants davant les controvertides amenaces del terrorisme i la immigració.

----------------------------------------

Líbia

Des de la fi de les sancions al règim de Gaddafi el 2003, els estats de la UE no han dubtat a fer-hi negocis, tot i que les armes venudes fossin utilitzades per reprimir les manifestacions que van esclatar el 2011. Entre aquestes transaccions, destaca la venda de bombes de dispersió de l’empresa espanyola Instalaza, utilitzades contra la població civil a la ciutat de Misrata el 2011. Dins el règim de Gaddafi, diverses organitzacions convivien amb les forces armades: milícies com la Guàrdia revolucionària, la Guàrdia de la Jamahiriya, sis unitats de seguretat i la legió panafricana islàmica, amb soldats provinents de tota la regió del Sahel saharià. Amb la caiguda del règim, els africans negres de diverses nacionalitats ha estat víctimes de represàlies molt virulentes. Alguns han fugit cap al sud, s’han endut les armes i han adoptat un estil de vida de combatents que ha proporcionat efectius als grups armats gihadistes del Sahel saharià, entre ells, MUJAO, AQMI o Boko Haram a Nigèria.

A més, des de l’execució sumària de Moammar al-Gaddafi i la caiguda del règim, la despesa militar ha augmentat ostensiblement. Les causes d’aquest augment podrien ser: 1) la comptabilització més acurada i transparent, 2) la creixent inseguretat i 3) els nous compromisos establerts pel desaparegut Consell de Transició Nacional amb els països que van participar en la caiguda del règim i que ara han esdevingut els venedors d’armes al país. Els països que van participar a l’operació Protector Unificat, a partir del 23 de març de 2011, al costat de la coalició liderada per França i, després, per l’OTAN són, ara, els principals socis comercials, energètics i industrials del país. Entre ells, trobem els Estats Units, que ja entrena tropes d’un nou exèrcit libi com a principal bandera per ajudar a la reconstrucció i l’estabilització del país. Mentrestant, l’àmplia proliferació d’armes i la fragmentació de la violència armada han exacerbat la lluita acarnissada pel poder i el control dels recursos energètics.

Algèria

A Algèria, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ALN) reconvertit en exèrcit nacional, es va erigir com a garant de la resistència i de l’orgull nacional després de la cruenta guerra d’independència contra la metròpoli francesa. Segons el tinent coronel i investigador Gómez Puyuelo, “l’exèrcit algerià va ser el creador de l’Estat, el que aportà la ideologia” i, fins ara, una cúpula militar envellida –i sovint enfrontada– ha controlat el poder polític i econòmic del país. De fet, segons l’índex de Global Fire Power, Algèria és la segona potència militar de la regió –després d’Egipte– i la primera importadora d’armes, desena a escala mundial.

Tot i que Rússia proporciona el 91% de les armes que compra Algèria, el país no deixa de ser un dels principals aliats d’Occident en la pretesa lluita contra el terrorisme. De fet, l’antiga metròpoli, França, és el país europeu que els ven més armes. El darrer mes, aquesta dictadura, comandada per un Bouteflika absent, hauria acordat una compra de 2.000 milions d’euros amb les empreses alemanyes Rheinmetall, Daimler i Thyssen-Krupp.

L’Estat espanyol és el quart exportador europeu d’armes al país, principalment avions i equipament aeri. Els negocis espanyols amb el veí algerià es concentren, bàsicament, en la dependència gasística i les inversions en construcció i infraestructures.

Egipte

L’elecció d’Abdel Fattah al-Sisi al capdavant de l’Estat egipci ha estat un cop dur contra el procés revolucionari al país. El cop d’estat ha evidenciat, també, la gran influència de l’anomenat Estat profund, l’entramat polític, econòmic i institucional en mans de les elits militars que no ha deixat mai de controlar el destí del país.

Egipte és el segon país receptor d’armes i tecnologia militar espanyola de la regió. També és el cas més flagrant d’hipocresia pel que fa als criteris de la Posició Comuna. El 3 de juliol de 2013, el general Al-Sisi va dur a terme un cop d’estat que es va saldar amb la detenció del primer ministre electe Mohamed Mursi, més de 1.400 morts i prop de 15.000 detencions entre simpatitzants dels Germans Musulmans i altres activistes. L’Estat espanyol va suspendre l’atorgament de llicències per a vendes a Egipte el mateix mes de juliol, però no va ser fins al 28 d’agost que, en compliment d’una decisió comunitària, es van aturar les vendes que ja estaven en marxa. Aquestes es van renovar el 16 de setembre. Dues setmanes de retard en les vendes és, doncs, l’única prevenció que l’Estat espanyol ha considerat necessària davant un règim que incompleix bona part dels criteris que haurien de regir les decisions en aquesta matèria.

Aquest article va ser publicat a la DIRECTA n.368. Pots subscriure-t’hi o trobar-la als nostres punts de venda.

 
Informació relacionada:

Els vuit criteris de la UE per l’exportació d’armes

L'ONU dóna 90 dies a Espanya per aclarir les desaparicions de la Guerra Civil

324.Cat

L'ONU ha donat un termini de 90 dies al govern espanyol perquè presenti un calendari d'actuació en relació amb els desapareguts durant la Guerra Civil Espanyola i el franquisme.

El setembre passat, una delegació de les Nacions Unides va visitar el Fossar de la Pedrera, a Barcelona, i es va reunir amb associacions memorialistes. Després d'aquestes i d'altres visites va instar Espanya a buscar els culpables de les desaparicions i a jutjar els autors dels crims.

A més a més, en un dur informe va destacar la frustració de les famílies per la poca ajuda del govern per localitzar els desapareguts i obrir les fosses comunes. Considera que hi ha impunitat davant les desaparicions de la Guerra Civil i la dictadura.

Per això, l'ONU vol saber ara, en un termini de tres mesos, què pensa fer Espanya per resoldre aquesta situació.

-.-

Anticorrupció demana al jutge que reclami a Andorra i Suïssa comptes de la família Pujol

Imatge d'arxiu de la família Pujol-Ferrusola.

324.Cat 31/07/2014

La Fiscalia Anticorrupció ha demanat a la jutge de Barcelona que ha admès la denúncia de Manos Limpias contra l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol que remeti una comissió rogatòria a Andorra i Suïssa per poder determinar l'existència en els dos països de comptes bancaris de la família Pujol.

En un escrit, Anticorrupció també demana a la jutge del jutjat d'instrucció número 31 de Barcelona que reclami a Hisenda les declaracions complementàries i especials de l'IRPF i sobre l'impost sobre el patrimoni de Jordi Pujol i la seva dona, Marta Ferrusola, així com dels seus set fills: Jordi, Josep, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer.

-.-.-.-

La fiscalia demana que el jutge investigui possibles comptes de Pujol a Andorra i Suïssa

El jutge ha admès a tràmit la denúncia de Manos Limpias

Vilaweb.Cat

La fiscalia anticorrupció ha demanat al jutjat d'instrucció 31 de Barcelona que dugui a terme les diligències pertinents per esbrinar si la família Pujol tenia comptes a Andorra i Suïssa. Aquest jutjat havia admès a tràmit la querella de l'organització d'ultradreta Manos Limpias contra Jordi Pujol, i ha demanat opinió a la fiscalia, que li ha fet arribar un escrit demanant les primeres diligències.

D'una banda, demana que l'Agència Tributària li remeti les declaracions complementàries o especials que hagin presentat, per IRPF i impost de patrimoni, Jordi Pujol, Marta Ferrusola i els seus set fills (Jordi, Josep, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer), i també tota la documentació que en el seu cas hagin acompanyat aquestes declaracions.

D'una altra banda, demana que el jutjat expedeixi una comissió rogatòria a Andorra i una altra a Suïssa perquè es facin 'les gestions oportunes amb les entitats financeres' d'aquests estats per a 'determinar l'existència de comptes bancaris o instruments financers de qualsevol classe' a nom d'algun dels membres de la família Pujol, 'o aquells que en constin com a apoderats o autoritzats, o hi presentin un vincle jurídic de qualsevol naturalesa'.

Querella de Manos Limpias contra Pujol

Després de la confessió de Jordi Pujol dient que durant anys havia tingut diners no declarats fora de l'estat espanyol procedents d'una herència familiar, Manos Limpias l'acusa de set delictes. També demana que la seva dona sigui acusada i que els citin a declarar tots dos i tres dels seus fills.

Concretament, aquesta organització d'extrema dreta acusa l'ex-president de la Generalitat dels delictes de suborn, malversació de fons públics, tràfic d'influències, prevaricació, delicte fiscal, falsedat en document públic i emblanquiment de capital. Demana que s'acusi Marta Ferrusola per còmplice i encobridora i vol que siguin citats a declarar tres dels fills: Jordi, Oriol i Marta.

En la denúncia, Manos Limpias aporta la carta remesa per l'advocat de Pujol als mitjans de comunicació, reclama que l'Agència Tributària aporti les declaracions dels últims cinc anys de Jordi Pujol i Marta Ferrusola, que també s'aporti el testament de Florenci Pujol i que es facin les comissions rogatòries que siguin pertinents fora de l'estat espanyol.

En l'escrit presentat al jutjat, s'assegura que el novembre del 2012 la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (de la policia espanyola) va detectar 137 milions en un sol compte i que en un informe s'apuntava al cobrament de comissions per la concessió d'obres o serveis. De fet, Manos Limpias demana a la UDEF que presenti aquest informe i també fa referència a l'acusació del 3% expressada per l'ex-president Pasqual Maragall a CiU al parlament l'any 2005.

'La policia atribueix part dels diners en paradisos fiscals al cobrament sistemàtic de comissions il·legals per adjudicacions d'obres i serveis de l'executiu autonòmic català, entre el 1980 i el 2003, que era quan el denunciat ostentava la presidència de la Generalitat', assegura Manos Limpias. I afegeix que els paradisos fiscals d'Andorra, Panamà, Luxemburg, Liechtenstein, Jersey, Guernsey, Suïssa, etc. és on pot haver anat a parar el capital defraudat.

Manos Limpias considera que han quedat acreditats els negocis del govern català amb la família directa de Jordi Pujol. Així mateix, considera que hi ha una presumpció més que raonable d'un entramat societari del clan Pujol-Ferrusola, motiu pel qual demana que, a més de prendre declaració a Pujol i Ferrusola, també declarin els tres fills esmentats: Jordi, Oriol i Marta.

-.-

Informació relacionada:

Pujol decidirà si compareix al parlament 

Els antipujolistes teníem raó Josep Sala i Cullell

El jutge Ruz cita a declarar Jordi Pujol fill i la seva dona el 15 de setembre

Jordi Pujol renuncia a les seves prerrogatives com a ex-president

Pujol i els seus fills, la mala consciència Opinió contundent Francesc-Marc Álvaro

-.-

Lliures, contra la seva història

David Fernàndez

Opinió contundent / Vilaweb.Cat 31/07/2014

Paradoxes catatòniques i ataràctiques, n'hi ha prou que formalment s'acabi un reglamentari període parlamentari de sessions --dijous passat, posem per cas-- perquè tot esclati i la política despullada suri de veres. Càlcul estiuenc de provocat incendi forestal, sis dies i escaig donen per a descodificar tot un país, un model sencer i una història antiga. Contradictòria setmana fèrtil i darrer dijous de juliol: castells de cartes que s'ensorren, mites que cauen, fonaments que tremolen i modes en ruïna estavellades en latituds suïsso-andorranes. I referèndums que arriben. Passin i vegin. Tsunami. 'Show must go on.'

Càustic resum dràstic del juliol del 14: Bustos surt d'escena, Matas entra a presó, Al Capone Fabra finalment enxampat i Pujol confessant per carta. Caram. I més. Tot allò que el procés s'hauria d'endur. Foc nou. Per fer net. Que xiula la Sindicatura de Comptes que el Fòrum de les Cultures --aquell que havia de canviar el món-- només va canviar l'alçada i volum d'alguns comptes corrents --ritual de lletania habitual: sobresous estratosfèrics per dalt, ETT per baix i enginyeries comptables de privilegis fiscals--; que diu la fiscalia que s'apuja el mercuri amb 44 alcaldes imputats per tarifa plana de dietes; i que els mercats que manen basteixen una operació d'estat per recordar-nos que el foradat forat impune més impune que es recordi --Catalunya Caixa, 12.000 milions d'euros que tripliquen totes les retallades des de 2010-- restarà en mans del BBVA. El model de caixes liquidat en mans dels angelets de la terra. Una altra història que és la mateixa. BBVA: 1.300 milions a les illes Caiman, pornogràfiques pensions de luxe a Jersey, indústria militar que envileix, desnonaments que cotitzen i recolonitzacions a l'Amèrica Llatina que esparveren. En el cicle del bucle, si no ens en sortim, tot sempre convergeix. Maldestrament. Diguem-ho així.

I enmig del guirigall, epistolar bomba de neutrons a ranvespre de divendres poc tendre. Simbòlica violència devastadora. La carta, quan el carter sempre truca dues vegades. La confessió, en 'prime time'. Fi de cicle i fi de règim. Tot alhora. I cartes enlaire. Causalitats casuals, va ser un altre dissabte de juliol quan Millet, dry martini a la mà abans d'enfilar l'estiuet a Menorca, ens llegia la seva: que sí, que furtava de feia uns quants anys. Rerefons de tragèdia grega i mutis d'escena: la 'demos' expulsa de la 'polis' el 'pater familia' del pujolisme --un relat del poder, no pas del carrer-- i enfila de pet l'ostracisme. Mínim sol ètic, només faltaria, i un altre 'fet social diferencial': o ho feia o li ho fèiem. Pujol: fora de l'esfera pública i ben lluny de qualsevol dimensió institucional. I a continuar independitzant-nos de fraus, tupinades i corrupcions.

N'hi ha més acumulades, oi? 'Tangentopoli' a la catalana? No exactament, però és que pitjor que la corrupció és la vergonyant impunitat insultant de la corrupció. Que tragina quotidianament. No us n'oblideu pas: els de Caixa Penedès --condemnats en ferm-- faran estiu d'alçada i iot i mariscada --tot per la pàtria, ja se sap--; el privilegi penitenciari habitual diu que els condemnats per les pensions milionàries de FGC ja gaudeixen, com  ningú, de tercer grau; i mireu si la cosa ve de lluny que una altra nissaga, la dels Nuñez y Navarro, encara no ha entrat a la presó, malgrat que el cas es remunta al 1991 i la sentència és ferma. Com ferm és l'indult que el PP va concedir als d'Unió pel cas Pallerols fa no res, mentre Duran juga a voltor redemptor. L'arbre i el bosc. De la impunitat impune.

I, cirereta al pastís i dens teló de fons, això del frau fiscal, sempre en mans dels pròcers de la pàtria. No ens autoenganyem. Encara que sigui en mirada curta, que en la llarga ens ofegaríem, la xacra del frau fiscal ha deixat enguany insignes nissagues al descobert. En un anyet, aneu sumant, els Carulla han abonat 6,4 milions d'euros per frau, Demetrio Carceller (pare i fill), totpoderosos propietaris de la Damm, a judici per haver defraudat 72 milions; Montserrat Caballé, abonaré de 500.000 euros per comptes andorrans. I Messi, és clar. I Neymar. I més, molts més. Com a mínim, pel cap baix acotat, 1.500, en allò que vincla --sense pàtria ni bandera-- a un patró de conducta comú de les oligarquies catalanes i espanyoles. 1.500 evasors enxampats i descoberts a Suïssa i Liechtenstein entre el 2009 i el 2010 per un valor superior a 8.000 milions d'euros, sense comptar els 2.000 milions que atresorava a Suïssa la família Botin.

El poder escup sempre el seu llenguatge tafurer. Quan Roma mai no paga traïdors. Rebombori d'axioma: la corrupció no és del sistema. Ha estat el sistema. Quan l'estat ha après de la màfia tot allò que la màfia creia que havia aprés de l'estat. Ves per on. No és gens difícil d'identificar-los: un té cadàvers del GAL i acaba a Gas Natural, l'altre té tots els morts de l'Irac i múltiple nòmina internacional --Murdoch, per exemple-- i el rei destronat que Franco va nomenar rei amb un patrimoni fosc i mai acreditat, segons The New York Times, de 1.800 milions d'euros. I s'ha de dir, ferum de clavegueram, que si el procés no fos procés res no sabríem i Pujol continuaria encimbellat com a 'espanyol de l'any'. Suggeriment titulaire: allò que el procés s'endugué. Subtítol: tot allò que cal canviar encara.

Ritual habitual, doncs, sense temps pel nihilisme de no creure en res ni en ningú. Dislèxia de bandera i cartera, confusió entre país i negoci, cacofonia entre pare i padrí, confirmada hipòtesi de les elits extractives i anatomia d'una impunitat que passa, de compte corrent en compte corrent, per Mèxic, Panamà, la ITV, Andorra, Suïssa i Vilassar. Amb tots els paper de l'auca, Lady Macbeth Ferrusola inclosa. En el nom del pare.

Sí, el mite de l'oasi. La realitat del femer. La contracrònica del pessebre. Els números de la fira, del festival, del desconcert. Això per dalt. Per baix, sense mites i despullada, l'esperança encara. En paral·lel i al marge, quan el vector de canvi --l'esperança mai perduda que algun dia alguna cosa canviï alguna vegada-- rau en l'afora. El dia que el BBVA engolia Catalunya Banc, el regulador autoritzava la primera banca ètica cooperativa. No us n'oblideu tampoc, desenes d'entitats socials són l'acusació popular en el cas Mercuri, aplegades en 'Sabadell contra la corrupció'. No ens n'oblidem: fa quaranta-tres dies que la PAH d'Osona acampa davant el BBVA i a Bellvitge han aturat el tancament de plantes, llits i quiròfans. El país que anem essent: aquesta és la nostra història, no pas l'altra: de la Catalunya SA cap als Països Catalans Societat Cooperativa.

A propòsit del miratge de l'oasi, escrivia Chesterton que 'el capitalisme és un monstre que creix en els deserts', en els angles cecs i opacs del fonamentalisme de mercat. Tens i trasbalsat, trasquilat i complex, així és el darrer dijous de juliol certament. Si fa no fa com sempre, podríem convenir tal vegada: massa política --l'art del poder-- i ben poca ètica --la necessitat de limitar-lo. Però filem prim, perquè aquest procés --que és alhora democràtic, polític i ètic-- va començar amb urnes --urnes prohibides a Arenys de Munt i rehabilitades immediatament per la societat-- i amb urnes acabarà per tornar a començar. Urnes i carrer. Democratitzant la democràcia. Desobeint la imposició per obeir-nos a nosaltres mateixos.

Perquè sí, perquè volem i perquè d'això va tot plegat: de ser lliures, contra la nostra pròpia història. Contra la seva història. Perdoneu-me la llargària. Però és que quan la memòria no és ignífuga, la realitat crema i l'únic lloc comú i real on construir l'altre futur és el present. Incendis, sí. Com el del darrer divendres de juliol, format epístola. Benaurat, doncs, l'agost i el demà, fitant el novembre. I els extintors en forma d'urna. I les llavors col·lectives contra tota terra cremada.

-.-

L'Audiència de València dicta absolució: la investigació de l'operació Panzer va ser "paupèrrima i ridícula"

Un bazuca entre les armes comissades
i posteriorment destruïdes per la Guàrdia Civil

JESÚS RODRÍGUEZ / @ALBERTMARTNEZ
Directa.Cat 30/07/2014

La secció quarta de l'Audiència de València ha absolt –amb una sentència que es comunicarà a les acusacions i la defensa aquest dimecres al migdia– les divuit persones encausades dins l'operació Panzer. El magistrat José Manuel Megía Carmona considera, amb el vot favorable dels altres dos jutges de la secció, que la investigació feta durant dos anys per la Unitat Orgànica de Policia Judicial de la Comandància de la Guàrdia Civil de València va ser “paupèrrima i ridícula”. En referència als informes de la Benemèrita afirma que incorporen “obvietats buides de contingut incriminatori”, i en relació a l'actuació del jutjat d'instrucció diu que “concedeix el valor del dogma a la afirmació policial”. Segons Megía Carmona, l'afirmació que tres dels encausats havien organitzat una cadena de distribució d'armes de foc “és gratuïta, nascuda de quelcom no acreditat”. Es dóna la circumstància que el jutge és el mateix que l'any 2005 va dictar l'absolució dels membres d'un altre presumpte grup neonazi, que es va conèixer com a cas Armagedon.

Tota la sentència està plena de retrets contra la Guàrdia Civil i desqualificacions a la forma d'actuar del jutjat d'instrucció 20 de València, que va ser el que va ordenar punxar els telèfons, fer les detencions i els escorcolls. Segons l'Audiència “no existia cap indici objectiu de comissió de delicte que permetés vulnerar el secret de les comunicacions", i com a conseqüència d'això, ha anul·lat totes les gravacions de trucades telefòniques incorporades a la investigació i que eren un dels pilars de l'acusació pels delictes d'associació il·lícita, tinença il·lícita d'armes prohibides i tinença d'armes de foc reglamentàries. L'anul·lació de les gravacions com a prova, sumat a la destrucció “errònia” de les armes comissades que es va perpetrar per part de la Guàrdia Civil abans del judici –entre les quals hi havia un bazuca–, o la “mínima” concreció dels testimonis policials durant les sessions de la vista oral, han portat el tribunal a justificar la sentència absolutòria.

Dos militars, un regidor d'España 2000 i l'assassí de Guillem Agulló

Cal recordar que se'ls acusava de formar un presumpte grup neonazi anomenat Frente Antisistema i que, entre els imputats, hi figuraven dos militars, un regidor de la població valenciana de Silla del partit ultradretà España 2000 i Pedro José Cuevas Silvestre, l'assassí confés del jove antifeixista de Burjassot Guillem Agulló, mort l'abril de 1993. Els informes policials redactats l'any 2005 assenyalaven que aquest presumpte grupúscle es reunia al “Centre Cultural Thule” i tenia com a objectiu “fer proselitisme i adoctrinament de la ideologia nacional-socialista, difonent informacions que justifiquessin l'ús de la violència contra determinats grups de la població per raó de les seves creences i origen racial (moros, homosexuals, immigrants,...)”.

En la part resolutiva del text, es decreta l'absolució de tots ells, se'ls hi retornen totes les fiances dipositades al jutjat i s'acorda que les costes judicials siguin pagades d'ofici. Curiosament, però, malgrat no haver estat condemnats per possessió d'armes ni drogues, l'Audiència ordena que totes les substàncies i efectes incautats durant els registres i que siguin d'il·lícita circulació siguin decomissades, així com que la resta “que no reuneixin aquestes característiques” siguin retornades als seus propietaris.

Informació relacionada:

Quim Arrufat: L'Estat espanyol és part i còmplice dels atacs de l'extrema dreta al nostre país

Absolt el grup nazi de l'assassí de Guillem Agulló

Guillem Agulló: 'Els grups neonazis fan la feina bruta als aparells oficials'

Amenaces, provocacions i insults dels nazis la primera setmana de judici de l'operació Panzer

El judici contra el principal grup nazi del país comença amb insults dels acusats a la premsa

El líder d'Alianza Nacional defensa davant el jutge la violència contra Catalunya 

El judici contra el principal grup nazi d'Espanya

Opinió contundent d'Esteban Ibarra: Judici a l'odi neonazi

-.-

L'Estat espanyol és part i còmplice dels atacs de l'extrema dreta al nostre país

Quim Arrufat (CUP-AE) valora l'absolució dels 16 nazis de l'operació Panzer, entre ells l'assassí de Guillem Agulló.

«L'Estat treballa per encobrir el feixisme armat», diu la CUP

Quico Sallés 29/07/2014

Contundent crítica de la CUP a l'absolució dels 16 acusats en el cas Panzer pertanyents a l'organització ulttra Frente Antisistema, la major operació policial contra l'extrema dreta armada al País Valencià. Després de fer-se pública la sentència per manca de proves -han desaparegut les armes que van ser decomissades i han estat declarades il·legals les escoltes de la Guàrdia Civil-, el diputat de la CUP, Quim Arrufat, ha culpat l'aparell de l'Estat espanyol de l'encobriment de les activitats de l'extrema dreta. Des dels faristols del Parlament, Arrufat ha assegurat que “l'Estat treballa a favor de l'absolució, de l'encobriment, de la immunitat i de la impunitat de l'extrema dreta i del feixisme armat” així com l'ha titllat de “part, còmplice i necessària dels atacs de l'extrema dreta al nostre país».

-.-

Informació relacionada:

Absolt el grup nazi de l'assassí de Guillem Agulló

Guillem Agulló: 'Els grups neonazis fan la feina bruta als aparells oficials'

Amenaces, provocacions i insults dels nazis la primera setmana de judici de l'operació Panzer

El judici contra el principal grup nazi del país comença amb insults dels acusats a la premsa

El líder d'Alianza Nacional defensa davant el jutge la violència contra Catalunya 

El judici contra el principal grup nazi d'Espanya

Opinió contundent d'Esteban Ibarra: Judici a l'odi neonazi

-.-

Els antipujolistes teníem raó

Des del fiord. Una visió de Catalunya des de Noruega

S’ha acabat.

Jo sempre he estat un fervent antipujolista. Em resulta totalment incomprensible la veneració d’alguns per un polític de tan curta volada, per un fals estadista que va poder muntar una nova administració i va copiar els pitjors defectes de la castellana, per un cínic que s’omplia la boca de Catalunya mentre en destruïa el paisatge, per un prepotent que sempre va prioritzar els interessos particulars davant de les necessitats generals (vint anys per fer l’Eix Transversal!), per algú que va confondre país, partit i família.

Pujol no és el salvador de la pàtria ni de la llengua, és un dels principals responsables de la seva decadència. Durant dues dècades va muntar un país de fireta sense poder real, però que ell podia manegar al seu gust, i encara posant pals a les rodes al món municipalista, l’autèntic element de transformació social. El 1999, per mi l’any clau de la Catalunya actual, va poder tornar a governar gràcies a la inexistència d’una llei electoral, i va condemnar el país a una legislatura d’inactivitat i politiqueig mediocre (la tria entre Mas i Duran) mentre Aznar muntava amb els diners de tots el Gran Madrid (i la Gran València). Això sí, aquells quatre anys li van servir per donar un gran grup audiovisual als Godó, a canvi que aquests es carreguessin el tripartit maragallià.

Però ara per fi coneixem la raó de tot plegat, resumida a l’esgarrifós primer paràgraf d’un article de Francesc Valls a El País:

Cuentan los políticos veteranos de CiU que cuando un negociador de Convergència comparecía ante algún ministro del Gobierno central, ya fuera del PSOE o del PP, una enorme carpeta con los negocios de la familia Pujol, a modo de comodín, les disuadía de cualquier reivindicación intempestiva que perturbara los planes del Ejecutivo de Madrid. CiU ayudaba a gobernar España y el PP o PSOE —PSC, en su encarnación catalana— contribuían a que los convergentes se mantuvieran sobre la maroma del poder. Por eso CiU nunca quiso pactar con Esquerra Republicana, aunque tuviera la oportunidad de hacerlo, como sucedió en 1999 (..) Entre CiU y el gobernante central de turno había también un pacto tácito de silencio, que comprendía los negocios de la familia Pujol y que ha perecido víctima del fuego cruzado provocado por el proceso soberanista.

* * *

Aquests darrers anys hem vist un Pujol amargat, desagradable, i obsessionat amb el seu llegat. La seva nèmesi, Pasqual Maragall, ja ha passat a la història com l’alcalde olímpic, com el president que va intentar el darrer i definitiu pacte amb Espanya (l’Estatut), i com el valent que no es va amagar de la seva malaltia. Però i Pujol? El procés sobiranista ha esmicolat la imatge que s’havia construït, perquè ha fet comprendre tothom la Catalunya de cartró-pedra que tenim. Si Mas afirma que necessitem “estructes d’estat”, és que allò del pujolisme era una altra cosa.

Pujol ha fet alguns intents de redreçar-ho, però poc reeixits. Les seves memòries, dictades a Manuel Cuyàs, són tan blanques i esbiaixades que ningú no se les ha pres com un document seriós. L’intent d’apropiar-se el mèrit dels Jocs Olímpics durant les celebracions del vintè aniversari va ser repugnant, i la famosa entrevista amb Jordi Évole, la més reveladora del seu estat d’ànim actual, no va convèncer ningú.

Ara entenem la misteriosa frase que va deixar anar a El convidat (“encara sóc a temps d’espatllar el meu llegat”), i per què, segons Francesc-Marc Álvaro, aquests mesos deia que li tocaria morir-se. Per sort no ho ha fet, i ha de viure en primera persona l’escarni i la vergonya pública.

L’alegria infinita que em produeix l’enfonsament del mite Pujol només queda atemperada per les conseqüències que hem patit tots per culpa d’aquest fals mite, d’aquest mentider.

Font: Els antipujolistes teníem raó. 30/07/2014
Autor: Josep Sala i Cullell
Des del fiord. Una visió de Catalunya des de Noruega

-.-

Informació relacionada:

El jutge Ruz cita a declarar Jordi Pujol fill i la seva dona el 15 de setembre

Jordi Pujol renuncia a les seves prerrogatives com a ex-president

Pujol i els seus fills, la mala consciència Opinió contundent Francesc-Marc Álvaro

-.-

El jutge Ruz cita a declarar Jordi Pujol fill i la seva dona el 15 de setembre

El magistrat emet una comissió rogatòria a Andorra en què demana informació sobre els seus comptes bancaris

Jordi Pujol Ferrusola.

Pedro Águeda
Ara.Cat 29/07/2014

El jutge de l'Audiència Nacional Pablo Ruz ha citat a declarar com a imputats el pròxim 15 de setembre Jordi Pujol Ferrusola i la seva dona, Mercè Gironès, i ha cursat una comissió rogatòria a Andorra en què demana informació sobre els seus comptes bancaris. L'endemà declararà com a testimoni Cristina Isabel de Francisco, la secretària de Pujol Ferrusola.

El magistrat, que en la interlocutòria atribueix indiciàriament al matrimoni –imputat des del febrer– un delicte de blanqueig de capitals i un altre contra la hisenda pública, ha realitzat aquesta citació en el marc de la causa en què investiga els pagaments superiors a 200.000 euros que els haurien fet societats que haurien estat adjudicatàries de contractes públics a Catalunya.

El jutge emet una comissió rogatòria a Andorra per reunir "tota la documentació o informació que estigui a disposició de la Banca Privada d'Andorra de productes bancaris i/o fons dels quals s'hagin vist beneficiats" els dos imputats i les cinc mercantils de les quals són propietaris. Banca Privada d'Andorra és l'entitat en què van realitzar ingressos per valor de 3,4 milions d'euros cinc membres de la família Pujol el Nadal del 2010.

Ruz va obrir aquest procediment el 2013 després de rebre una denúncia de l'exparella de Jordi Pujol Ferrusola, María Victoria Álvarez, que va assegurar el 17 de gener davant el jutge que va acompanyar el fill de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol a Andorra, per traslladar-hi una motxilla plena de bitllets de 500 euros.

Les diligències de Ruz se circumscriuen de moment a la investigació sobre el primogènit de l'expresident. No obstant això, en la interlocutòria el jutge fa referència al comunicat de Jordi Pujol de divendres passat en què confessava l'ocultació des del 1980 d'una herència milionària a l'estranger. El jutge constata que Pujol feia referència a diners dels membres de la seva família que Jordi Pujol Ferrusola no havia regularitzat. Per aquest motiu emet una comissió rogatòria a Andorra a petició del fiscal.

-.-

Conversa completa entre Alícia Sánchez Camacho i Victoria Àlvarez al restaurant La Camarga de Barcelona.

Gravació íntegra de la conversa qu e la presidenta del PP i l'ex-companya sentimental de Jordi Pujol Ferrusola van mantenir en aquest restaurant barceloní el 7 de juliol del 2010.

-.-

Contingut relacionat

• Interlocutòria de l'Audiència Nacional que cita a declarar Jordi Pujol Ferrusola i Mercè Gironès Riera
• Mas pacta amb Pujol retirar-li la pensió, l'oficina i els títols de president fundador de CDC i CiU
• "El país està per sobre de qualsevol persona, per important que sigui". La compareixença de Mas sobre Pujol, en 10 frases
• Pujol ja no podrà fer ús del tractament de Molt Honorable
• Anticorrupció investiga Oleguer Pujol per blanquejar diners

Més: 

Jordi Pujol renuncia a les seves prerrogatives com a ex-president

-.-