·25 de noviembre de 2009 La Junta de Oventic denuncia el intento de asesinato de Francisco Gómez, base de apoyo, por parte de un grupo de priistas de la comunidad La Lagunita II. Recuento de las Agresiones encabezadas por Mauricio Pérez.
•19 de noviembre de 2009. La JBG de Oventic denuncia el secuestro y tortura contra tres compañeros bases de apoyo de Zinacantán, a manos de los perredistas.
•14 de noviembre de 2009. La JBG de Roberto Barrios denuncia las agresiones del mal gobierno a través de los grupos armados paramilitares en la zona norte.
•7 de noviembre de 2009. La JBG de La Garrucha denuncia los hechos ocurridos en el tianguis de Ocosingo.
•8 de septiembre de 2009. La JBG de La Realidad denuncia las agresiones y amenazas de desalojo en contra de bases de apoyo de la comunidad Che Guevara, por parte de panistas y autoridades de los tres niveles de gobierno.
Veure el vídeo de 30 minuts de TV· és prou il·lustratiu:
30 minuts - 06/03/1994 Crònica de la revolta zapatista a l'estat de Chiapas, Mèxic, des de l'u de gener fins el 20 de febrer, dia en que van començar les converses entre la guerrilla i el govern. S'inclouen imatges inèdites de l'entrada de l'EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional) a San Cristobal de las Casas i dels comunicats del subcomandant Marcos a la premsa. Al llarg de tot el reportatge s'inclouen fragments d'una entrevista a la capitana Maribel, la guerrillera que ha tingut segrestat el terratinent i ex governador de Chiapas, el general Absalon Castellanos.Parlem de l'any 1994, exactament de l'1 de gener, malgrat s'hauria de dir que fou el 31 de desembre del 93 quan una grapat d'indígenes (dones i homes ) del sud de Mèxic s'aixecaren amb armes contra el govern de la nació. Els mitjans feren que quedés com l'1 de gener del 94 ja que també era el dia senyalat per tal de que Mèxic s'incorporés al TLCAN (Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord).
Hi hagueren combats molt durs, com el d'Ocosingo, on caigueren molts combatents, alguns executats extrajudicialment i molts ni combatents eren, tant sols passaven pel mercat. L'exercit mexicà, un exercit teòricament preparat, però com que era cap d'any i l'alcohol de vegades fa estralls, com diem els catalans; “els varen agafar amb els pixats al ventre”. Tot plegat van prendre les capçaleres municipals de l'Estat de Chiapas; Las Margaritas, Ocosingo, San Cristóbal de las Casas, Altamirano, i “de pas” Oxchuc, Huchitán i Chanal... 12 dies d'intensos combats fins que la veu del poble mexicà, la societat civil demanà que no es matessin entre germans, la qual cosa feu que els zapatistes prengueren la decisió de tornar a la selva i desar les armes, val a dir que res a veure amb els escopetots que porten els soldats de l'exercit governamental, ni tanquetes, ni canons, tan sols, quatre fusells vells i això sí, dignitat. Cal dir que l'exercit mexicà no s'ha retirat, sinó que amb els anys ha anat augmentant i amb això tensant més el conflicte, el que en diuen guerra de baixa intensitat, preparació, ensinistrament i equipament de grups paramilitars, incursions a les comunitats, intimidacions, desallotjaments, retens, etc.
Evidentment en aquell moment fou noticía, finals del segle XX, ja a les portes del XXI i uns quants indígenes, els agafava per fer la revolució, més quan a Amèrica ja semblava que això de les revolucions estaven de baixa, la veritat es que agafà una forta embranzida el moviment neozapatista, es posa de moda entre els moviments altermundistes, antiglobalitzadors, antisistèmics i algun xupigüai, fins hi tot algun happiflowers despistat. Els mitjans de comunicació feien cua per intentar treure noticia del tema, a poder ser treure una entrevista a un dels personatges més carismàtics de finals de segle, amb passamontanyes i empedreït fumador de pipa, ep! Això sí, sempre que el seu inseparable company Don Durito Lacandona no li foti el pa del cistell, millor dit, el tabac de la butxaca. Sí, l'anomenat Sup Marcos (o Subcomandante Insurgente Marcos)
Dibuix d'en John Berger. Retrat de Marcos (Tres sueños)
Han passat els anys, les coses han millorat una mica a la zona gràcies a la capacitat organitzativa de les "bases de apoyo", però encara es lluny d'assolir el sostre de les demandes que feren aquell 1 de gener; 11 punts assenyalats en La Primera Declaració de la Selva Lacandona: treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau, aquestes es veieren augmentades per dues més l'any 2005 amb la Sisena declaració de la Selva Lacandona; el dret a la Informació i el dret a la Cultura.
Evidentment explicar en un simple i humil post tota la història de l'EZLN des del 1984 fins ara seria etern i com que no volem avorrir sinó informar, més avall us deixarem un grapadet d'enllaços per anar ampliant informació per tot aquell o aquella que li pugui interessar.
Com bé dèiem abans, fou un moviment de modes, samarretes de Marcos, les sigles de l'EZLN, que si la Comandanta Ramona (qui fou una de les més fermes impulsora de La Ley Revolucionaria de las Mujeres) , que si primer els aguascalientes i després els Caracoles... però de cada vegada més s'ha anat diluint la informació entre els mitjans de (des)informació massiva i ha anat perdent pistonada entre els moviments alternatius, a més, que quatre indígenes els parlin de Noam Chomsky, Naomi Klein, John Berger, Pablo González Casanova, Marcos Roitmann, Eduardo Galeano, José Saramago, entre d'altres i que fins hi tot un encaputxat "empipat" els parli amb cites de León Felipe, Federico García Lorca, Paul Valéry, Miguel de Cervantes, Bertolt Brecht, Sor Juana Inés de la Cruz, William Shakespeare, Manuel Vázquez Montalbán, entre altres; de poesia, en verso o prosa, que recorden a llibres com el Chilam Balam o el Popol Vuh.
O sigui, una guerrilla indígena que surt de la selva i il·lustrada? A més de tenir un clar discurs anticapitalista? Ufff, això si que es difícil de digerir, a més a més, el gran capital de moment està guanyant la partida i els seus servidors (politicoempresarials) ho estan fent força bé, ja que si ens fixem bé, poc a poc han anat desmotivant i desarticulant tota aquesta xarxa social que s'havia creat a partir dels esdeveniments que foren l’aixecament zapatista, la cimera de l’OMC a Seattle, MST-Movimento dos Trabalhadores Sem Terra do Brasil i més tard els moviments contra la guerra. Hom es pregunta, on és tot allò?, els problemes persisteixen, les guerres hi són igual...
Bé, anem al gra que ens emboliquem, i com deia “aquell”: “Això, avui no toca” (o Sí!)
Últimament, malgrat no surti als mitjans d'intoxicació massiva, la cosa continua, Chiapas encara està en guerra, li diuen de baixa intensitat, però no deix de ser una guerra, les conseqüències no són tant visibles com en un camp de batalla com podíem veure en directe per la Tv “gràcies” a la CieNeeN la Batalla de Bagdad, tot es més subtil, més amagat, però la mort hi és present, sigui per manca d'atencions mèdiques, com per desnutrició infantil (afortunadament a baixat força gràcies al Sistema de Salut Autònom Zapatista) i quan no, agressions per part de cosos paramilitaritzats o sense anar més lluny les mateixes policies o exèrcit, prous problemes es detecten de caire psico-social, presos engarjolats injustament amb proves prefabricades (una especialitat molt del país per part del múltiples cossos policíacs).
A tot això val a dir que el turisme, perquè això sí, “turísticament” és una meravella però el turista “guiri” ni se n'assabenta, ja fan els possibles perquè totes aquestes mancances i conflictes quedin ocults, evidentment que el govern té un clar interès en què no es vegi, ans al contrari, si poden en faran un negoci venent samarretes del Marcos i o si convé del Che i poca cosa més, ja que els indígenes a peu de carretera intentant vendre quatre fruites per subsistir semblen posats de decorat; igual que al govern, tampoc li interessa ja que es mou molt i molt diner de les mateixes operadores turístiques, ni a les grans empreses hoteleres, casualment (o no) cal dir que 6 de cada 8 hotels a Mèxic són de capital espanyol. Per desenvolupar tota aquesta infraestructura que aporta grans ingressos al país, -un tant per cent força elevat del PIB que evidentment no reverteix a les classes més desfavorides- s'han de fer més infraestructures, com són carreteres, autopistes, més hotels, ports, aeroports ... i com podeu imaginar-vos, quan a casa ja ha rebentat la bombolla del ciment ara han de devastar altres zones i aquesta, Chiapas, és una de les preferides per aquests depredadors i aquí tenim un dels grans problemes i que en aquests moments està portant més mals de caps a les comunitats zapatistes.
A tot això val a dir que cal revisar el Conveni 169 de l’OIT i el que diu, aquest organisme que està adscrit a la ONU (hom també es qüestiona de què serveix l’ONU quan tothom sap que les resolucions, n'hi ha que se les passen pel... folre i a d'altres per similars resolucions se'ls envaeixen països i no passa res o sigui que molt democràtic no deu ser això de l’ONU, supeditada a les grans potències).
Bé, doncs, en aquests moments ja s'ha endegat un projecte d'execució de l'autopista que va de San Cristóbal de las Casas a Palenque, projecte que el mateix govern manté en secret i que executa per parts, poc a poc i de tal manera que amb els anys l'acabarà connectant tot. Si fa o no fa ja es pot començar a intuir el traçat, de moment a Mitzintón ja porten algun mort (assassinat) i a d'altres zones adherents a La Otra Campaña empresonats per oposar-se al traçat (San Sebastián Bachajón, Jotolá...) evidentment no és que aquesta autopista pensada pel turisme i no pels pobladors sigui només el problema, també es genera un problema quan el que es pretén es apropiar-se de tots els paratges que siguin susceptibles de fer-ne calaix, les famoses cascades d'Agua Azul, les de Agua Clara, les del riu Bascán, Chiflón... entre d'altres i la sobre explotació del jaciments arqueològics maies que hi ha a la zona, no cal dir-ho, Palenque, Toniná, Tenam Puente, Chinkultic, Bonampak, Yaxchilan, evidentment el que més nosa hi fa són els indígenes que habiten aquelles terres on hi ha totes aquestes meravelles, sense tenir en compte que són els veritables descendents i els pobles originaris d'aquelles terres.
Con bé diem, els beneficis de tot això no es quedaran a les comunitats i qui pensi el contrari es que va amb el lliri a la mà. A ells els quedarà la devastació, la desforestació, l'expropiació de terres, l'expulsió de les seves terres i la condemna a la misèria, als desplaçaments forçats, les malalties i la fam i en el pitjor dels casos a la desaparició i mort de cultures mil·lenàries (patrimoni de la humanitat).
Cal dir que si una cosa posa de mal humor, és que la majoria d’empreses depredadores que hi ha per allà, són exactament les mateixes que tenim aquí, podríem passar llista, però necessitaríem un altre post. Ara bé, la que si podem denunciar directament es l’empresa Aldesa, igual recordeu un tal Mouriño, el que fou president i amo del Celta de Vigo, doncs, bé, ell i la seva família ja controlen autopistes, casetes de cobrament, les benzineres, etc. No n’hi ha un pam de net, ui si us expliquem les malifetes d’aquesta família per aquelles terres. Bé, no us penseu, per aquí van fent ponts i túnels per l’AVE, això no seria res dolent si no sabéssim que on hi ha tant diner a remenar hi ha molts llops que cerquen carnassa i tots i totes sabem que si cou darrera d’aquestes grans operacions.
Com a curiositat, el seu fill Juan Camilo Mouriño arribà a Secretari de Governació, un del alts càrrecs més elevats dins de la República Mexicana (el segon després del president), però ves per on el 4 de novembre de l’any passat l’avió en el qual viatjava caigué misteriosament sobre la capital de Mèxic, en ple centre, a la Font de Pémex, entre Reforma i Periférico, ell i altres alts funcionaris de la seguretat nacional, entre ells Santiago Vasconcelos, al qual els càrtels de la droga ja li tenien posat preu al seu cap. Tot plegat el tòpic aquell de que la realitat supera la ficció és ben cert.
Tot plegat mai se’n traurà l’aigua clara, que si un accident, que si pilotava ell, que si l’avió tingué una falla, que si agafà unes turbulències... la qüestió es que se’ls van treure del davant, al cap d’un any gairebé ningú ho recorda, tot ha quedat com una anècdota.
Tornant al conflicte de l’autopista i d'altres generats per les empreses del reino d’España. Ara que es commemora que falta un any pel centenari de la Revolució i també pel bicentenari de la independència del reino d’España, cosa que no de les seves empreses, caldria recordar als “nostres” polítics si realment saben bé el que signen, ja que si no estem mal informats, tant a nivell bilateral com països que tenen relacions comercials i també dins dels tractats de la Unió Europea hi ha una de les clàusules les quals venen a dir que si no són respectats els drets humans, s’han de rescindir els contractes. Queda evident i en mútiples ocasións la mateixa ONU, CCIODH, Amnistia Internacional, Human Rights Watch... han fet clares advertències al país que els drets humans a Mèxic (Acteal, Atenco, Oaxaca, Guerrero, Dones de Juárez....) no són respectats per part dels diferents nivells de govern ni municipals, ni estatals (actualment a mans de Juan Sabines, del PRD, del PRI fins mig any abans de les eleccions) i el federal a mans del PAN (amb el president Felipe Calderón, ultraconservador, militarista, nacional catolicista) però no creiem pas que els polítics forcin a les empreses a que tornin cap a casa, més aviat serà al revés, Repsol, Telefónica, Gamesa, Iberdrola, AGBAR, el BBVA, El Santander, La Caixa... els diran als polítics el que han de fer i si més no ja tenen allà al Felipe Gonsáles (res a veure amb l’Speedy Gonsáles) que vetlla pels interessos de tota aquesta penya. Eps! Que n’hi ha algun altre més, però amb discreció.
O sigui que si els polítics passen de nosaltres (els de baix), nosaltres seguirem passant d'ells (i dels de dalt).
En fi, que les zapatistes o neozapatistes allà estan, marginats, amenaçats, intimidats, perseguits, pressionats... i malgrat els mitjans massius no en parlin són ben vius i de tant en tant ens van regalant petites lliçons de macropolítica, d’humilitat i de dignitat i tot i que segueixen rebent agressions encara hi ha qui els té presents i no pensa que sigui el moment de deixar-los de banda. Molt ens han ensenyat i molt els devem. Des d’aquest blog (L’ombra de l’atzavara), seguirem vetllant per ells i elles.
Sigui doncs, aquest post un petit record en el dia del seu 26 aniversari de la seva fundació com a EZLN
Visca la terra i morin els mals governs!
Zapata Vive! La Lucha sigue!
· SIPAZ: Servicio Internacional por la Paz (Glosario; eina força útil, clica aquí)
· La Otra Campaña: (Cobertura especial en La Jornada)
Molt bona feina!!
ResponEliminaImpressionant la capacitat de sintetiztar i analitzar anys i anys d'informació.
T'importa ho faig arribar als amics que tantes vegades he intentat explicar tot açò (amb series lagunes) i m'he acabat fent un lio?
Un cop més, gràcies!!
Al contrari, maesita, per això està fet, per compartir-ho. Serà un tot un plaer que ho divulguis a qui vulguis, una vegada és a la xarxa, pertany a tothom i si encara hi ha llacunes, podem buscar més informació ;)
ResponEliminaUn petonàs y moltes gràcies a vostè
...des de l'ombra sempre ens aportes moments de llum, transformats en lucidesa moltes vegades. a veure quan surts al sol i el compartim amb unes quantes paraules. va, que tinc un regalet per vosaltres.
ResponEliminaun peto masnovi