Ignasi Aragay / AVUI 22/02/2010El volum novè de la Historia de España (Crítica / Marcial Pons) dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares no és un més. L’ha escrit Borja de Riquer (Barcelona, 1945) i suposa una visió de la dictadura que desautoritza implacablement els pseudorevisionismes profranquistes. Incorpora, a més, la sensibilitat dita perifèrica, normalment invisible.
Malgrat que hi va haver franquistes catalans i connivència de la dreta catalanista, ¿es pot afirmar que Catalunya va perdre la guerra i que el franquisme va ser anticatalà?
El franquisme va ser un règim nacionalista espanyol, que s’oposava a les altres identitats amb molta repressió i molt poc consens. Els franquistes catalans en molts casos van quedar descontents perquè no van veure reconeguda una mínima capacitat de maniobra en tant que franquistes catalans. De fet, per al règim només hi havia franquistes a seques. Per això van fracassar els tímids intents del règim d’incidir en el camp de la cultura i la llengua catalanes. El català va ser exclòs de la cultura oficial. Tot allò que afectava el català, començant per la llengua, era mal vist, es considerava que estava contaminat de separatisme i antifranquisme. El franquisme no accepta no sols el catalanisme, sinó la catalanitat. Ara, el règim intenta, i fracassa, diluir els sentiments identitaris, de manera que als anys 60 es troba amb un rebrot civicocultural clarament antifranquista i s’adona, perplex, que amb 25 anys de repressió no n’hi ha hagut prou.
Què perviu, avui, del franquisme a Espanya?
La societat democràtica espanyola encara té herències múltiples del franquisme. Una de les més clares és que l’espanyolisme va arrelar bastant més del que semblava. Tot i que els primers anys de la Transició va quedar una mica diluït perquè estava massa lligat a la continuïtat del franquisme, ha tornat a sorgir amb força. Hi ha editorials de diaris que fa 20 anys no s’haurien atrevit a publicar. Pensaven el mateix, però no s’atrevien a escriure-ho. Ara tenim un nacionalisme espanyol agressiu sense complexos. El discurs de la pluralitat no ha arrelat i això és en bona part un llegat cultural i ideològic de la dictadura. La via més eficaç per a la penetració d’aquest espanyolisme no van ser els discursos falangistes, sinó 30 anys d’escola franquista en castellà, de llibres de text, de premsa (i quina premsa!), de televisió, ràdio i cinema... El règim va jugar el control de la cultura de masses, que va ser decisiva atesa la manca de llibertat i la baixa cultura política. Com deia Vázquez Montalbán, la televisió va arribar a un país de semianalfabets. La caixa tonta del franquisme i de Fraga va entrar a moltes cases abans que els llibres.
Una altra herència franquista té a veure amb la injusta política de la memòria, les fosses comunes, el cas Centelles...
El ministeri de Cultura, atès que existeix, cosa que no tothom veu clara, hauria de ser un ministeri de les cultures hispàniques. Per què una documentació catalana ha d’estar a 700 quilòmetres per decisió d’un ministeri de tots els ciutadans de l’Estat? Com que el ministeri això no ho té clar, mani qui mani això durarà molt.
De fet, vostè va sortir escaldat en la mediació pels papers de Salamanca.
Per tacticisme polític, hi ha hagut concessions, però no per convicció.
El revisionisme historiogràfic franquista és una altra herència.
Si al llibre hi faig referència, no és per la dubtosa qualitat d’aquests textos, sinó per la rellevància que certs mitjans de comunicació donen a aquests publicistes pseudorevisionistes. No són altra cosa que propagandistes que es limiten a recuperar i rentar la cara a velles tesis franquistes. No aporten cap nova informació ni han trepitjat mai un arxiu. Sols els anima una pretensió intoxicadora per defensar el franquisme, com si hagués estat només una mena de peatge a pagar per tenir democràcia, cosa que no s’aguanta.
Quina part de mèrit té Franco per la seva llarga supervivència i quina responsabilitat correspon a les potències internacionals?
Era molt difícil una intervenció decisiva militar a Espanya després del 1945. A Ialta van quedar definides les zones d’influència. I aquí ens va tocar el bàndol occidental. A Grècia, la guerrilla comunista dominava la part interior, però com que al país també li havia tocat Occident, se la van carregar. Era la geopolítica del moment. Tot i que el règim espanyol era germà dels feixistes, no hi havia grans interessos de les potències per intervenir-hi. Churchill mirava sobretot als valors imperials britànics: mai va parlar d’enfrontament entre democràcia i feixisme, en tot cas ho feia de pobles lliures. Roosevelt sí que ho va fer, però... La via de l’exili republicà de demanar l’ofec del règim franquista i la intervenció era realment complicada, tot i que segurament no podien demanar una altra cosa.
Franco es va trobar amb un regal geopolític.
Les tensions entre els aliats el van afavorir. Ara bé, el restabliment de la República igualment feia por a les potències occidentals. No estaven disposades a trobar-se de nou amb un govern Negrín o similars. I l’opció monàrquica tenia sols la base de quatre conspiradors de segona fila, no comptava amb el suport popular, interessava només a alguns generals, però no a l’exèrcit. O sigui que es va imposar la realpolitik.
¿Hauria estat possible un franquisme sense Franco?
No. Va ser un règim clarament personalista. A mesura que va avançar el temps, no sols va ser una peça clau, sinó que el règim esdevé impensable sense ell. En aquest sentit, Franco és irrepetible. Era l’únic que tenia al darrere les forces armades i havia aconseguit, personalment, amb una certa habilitat, el suport de certs sectors econòmics i de l’Església. Malgrat que no els agradés del tot, va convertir-se en l’opció més vàlida a ull d’aquests sectors, als quals tota la resta els semblaven aventures incertes. Quan a finals dels anys 60 comença a tenir tensions amb l’Església, els tracta de desagraïts: “Amb tot el que us he donat!”. I tenia raó. Mai l’Església catòlica espanyola havia tingut tants privilegis com durant el franquisme. I pel que fa a la burgesia, mai va tenir una estratègia antifranquista. Hi va haver individualitats, però res més. En conjunt, podien ser crítics amb la política econòmica o amb la Falange, però els va anar molt bé. En aquest sentit, el règim va ser una barreja de caserna laboral i paradís fiscal. Fins als 60 no hi va començar a haver una certa contestació social.
¿Aquesta classe dominant també va ostentar el poder públic?
No. Van tenir el poder econòmic, però no el polític. El franquisme va restituir el poder econòmic als de sempre, però la política responia a un sistema gerarquitzat, piramidal. Les tradicions polítiques anteriors desapareixen. Abans de la República hi havia molta més relació entre el poder econòmic i el polític. Durant el franquisme, els ajuntaments perden autonomia i capacitat econòmica, i l’autèntic poder recau en els governadors civils, que sobretot són ocupats per militars i falangistes.
Com resol el debat sobre si el franquisme era feixista?
És un debat massa teòric, introduït per politòlegs obsedits a trobar definicions i en el qual ha faltat perspectiva històrica. Del 1939 al 1975, l’arquitectura del règim és la mateixa, però la filosofia i el discurs canvien. És un règim personalista amb capacitat d’adaptació a les circumstàncies internes i externes. Franco fa de caudillo feixista quan li convé, i quan li resulta inconvenient, té la capacitat de diluir-ho, tot i que certs elements perviuen. En aquest sentit, i a diferència d’altres dictadures, com per exemple la portuguesa, no és un règim que es fossilitzi.
Entre els nombrosos subcapítols de l’obra, no n’hi ha cap dedicat a Joan Carles.
Joan Carles va tenir protagonisme a partir del 1975. Abans, l’únic significatiu és la seva acceptació del projecte d’hereu del dictador concebut pel mateix Franco, Carrero Blanco i López Rodó. Joan Carles ho veu com l’única manera que la monarquia segueixi. A part d’això, no va jugar cap paper ni va tenir cap mena d’incidència. I el tema de la successió en realitat va tenir molt poca rellevància. L’important va ser el debat entre reforma o continuïtat, sobre si hi podia haver algun tipus de reforma sense perdre el control. Aquesta és la batalla interna que sostenen els diferents sectors franquistes als 60 i 70. Fins al 1959, el règim es manté a la defensiva, i ho fa sacrificant el benestar i l’economia dels espanyols. El 1959 el país encara està igual que 20 anys enrere. A partir d’aleshores, s’obre el debat, però el 1973 s’opta pel continuisme pur i dur, per això el franquisme arriba esgotat i anacrònic a la mort del dictador, quan només quatre gats creuen realment en el atado y bién atado.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada